NISSAN, LECTURES DE FUTUR

Nissan tanca, malgrat que ha rebut ajuts públics. No és un cas aïllat i, per tant, resulta necessari reconsiderar el model d’empresa i de mercat.

Els accionistes de les grans empreses són persones que hi han invertit diners per treure’n uns beneficis (si no, els tindrien a termini fix, sense riscos).  Si l’empresa cotitza a la borsa, la situació esdevé més delicada. Teòricament la borsa va ser concebuda per simplificar el finançament a les empreses, però, a la pràctica, s’ha convertit en un lloc d’especulació: s’hi pot comprar i vendre accions amb tanta facilitat, que, si no hi ha repartiment de beneficis o si aquest és inferior al d’altres empreses, els accionistes es desfan de les accions. Quan molta gent es ven les accions d’una empresa i poca gent en compra, les accions baixen de preu (el seu valor cau) i l’empresa pot quedar-se sense capital encara que, tècnicament, presenti un balanç amb beneficis. Per això, de vegades, les empreses fan retallades quan encara tenen guanys: després podria ser massa tard.

La solució no és concedir carta blanca a les empreses. Caldria actuar en dos fronts. Primer: intervenir el mercat de la borsa amb lleis que dificultessin l’especulació (per exemple que no es puguin vendre accions comprades fa menys d’un any sense demostrar causa major, que hi hagi un impost decreixent per a les accions que es venguin entre el primer i el cinquè any, etc.).

Segon front. Els ajuts públics a les grans empreses sempre són inútils a mig i llarg termini, perquè cap gran empresa pot garantir estabilitat més enllà de dos o tres anys, i això no és estabilitat. Per tant, quan s’ajuda una gran empresa, caldria que l’ajut fos retornable, que un petit percentatge dels beneficis que reparteix, anessin a les arques públiques, fins a retornar l’ajut. Si tanca o marxa, ho ha de retornar tot de cop.

Cal remarcar que les empreses familiars, són figues d’un altre paner. Les persones tendeixen a conservar aquella empresa que és la font de tots els seus ingressos. L’empresari treballa a la mateixa empresa que els seus treballadors i no la tancarà si no és que, de veritat, és inviable. I és molt difícil que hi hagi deslocalització.

Per tant caldria apostar per la petita empresa; per la mitjana, sempre que sigui regida per una sola família. Els consumidors hauríem de predicar amb l’exemple: comprem al barri a empreses d’amos amb cara i nom. Una empresa petita també pot tenir pàgina web i vendre a internet. Ja n’hi ha, i n’hi hauria més amb una mica d’ajut de l’administració. Si la idea qualla, no ens oblidem de vigilar que el repartiment  es faci a base de relacions laborals o empresarials correctes.

A part de tot això, cal recordar que la Nissan fabrica automòbils. Fa trenta anys que les ciutats començaren amb allò del dia sense cotxes; que es predica sobre deixar l’automòbil, sobre anar a peu i en bicicleta (ho predica gent amb salut i que mai no ha de caminar més d’un quart o mitja hora, suposo). Sigui com sigui, no podem pretendre que les fàbriques facin cotxes que no vendran, o que la gent compri cotxes i no els faci servir. Si fa trenta anys haguéssim començat a millorar el transport públic col·lectiu, si haguéssim sortit del “cadascú que s’espavili pel seu compte”, les fàbriques d’automòbils s’haurien anat substituint, lentament, per altres menes d’indústria. Ara dubto que hi siguem a temps, perquè és evident que no hi ha quòrum per començar la tasca. Penso que ja hem begut oli.

RESPOSTA A FOMENT DEL TREBALL

Tot usant el seu propi símil, demano a Foment del Treball que, com en un restaurant, no vulguin compartir una paella quan a tothom li convé més una amanida i rap a la basca.

Ens cal seguretat jurídica: prou de lleis fent cua al Tribunal Constitucional o publicades amb efectes retroactius, de castigar les empreses amb una energia més cara que a la resta de la UE i unes infraestructures inferiors al que necessiten.

Si una empresa depèn tant del mercat espanyol que no pot adaptar-se als nous temps, que marxi. Les naus resten aquí i els treballadors, si ho volen, també. No faltaran emprenedors capaços de tirar-ho endavant. El govern de la República Catalana, legislarà de manera que les empreses guanyin competitivitat, i espero que sigui sense reduir encara més els salaris, que és la única mesura que saben aplicar alguns gerents i administradors.

Un canvi de rumb posa a proba l'experiència professional. Que es quedin aquí els capitans competents i, a la resta, cordialment els dic: bon vent i barca nova.

TENIM ACORD

A la Xarxa hi ha acudits de tots colors. Vull destacar un “havemus president”, amb fumarola inclosa, i aquell “Junts pels pèls”, que m’ha fet riure tota sola.

Personalment, havia mantingut l’esperança durant setmanes. Quan tothom s’enfadava amb la CUP o amb Artur Mas, jo esperava que, al capdavall, hi hauria acord. A partir del dia de reis, però, el meu optimisme anava passant de “hi haurà acord” a “farem noves eleccions i tirarem endavant”. I vet-ho aquí: quan ja tenia coll avall que aniríem a votar al març, tenim un final de pel·lícula: aconseguit al darrer moment, i millor que no podia imaginar. No només ha cedit un dels dos contendents: tots dos han fet el pas enrere (perdó, al costat), que, si en saben tant com sembla, els servirà per agafar embranzida, com també n’agafa el procés; per torna, tenim un pacte d’estabilitat parlamentària que evitarà que ens anem encallant a cada cent metres (o nusos). Espero que també rebrà impuls la legislació que activi l’economia i protegeixi qui més ho necessita.

Intento mantenir el cap fred. Sé que han primat interessos personals i de partit; que el camí és costerut i està ple de revolts; que, si són normals les desavinences en una parella, més inevitables són entre tantes persones, amb interessos i ideals diferents. Però la independència és un ideal comú, i el tren arrenca de bell nou.

No puc negar que estic contenta, molt contenta. Malgrat que procuro no emocionar-me gaire, se m’han omplert els ulls de llàgrimes en algun moment.

Carta oberta a Quim Arrufat

Benvolgut Sr. Arrufat, em sap greu que la CUP no es presenti a les eleccions del 20-D i encara més que els seus seguidors no votin o ho facin en clau espanyola. Catalunya continua sotmesa a les lleis de Madrid i l’escó que no ocupi un independentista català, l’ocuparà un unionista. Com que no tenim una bola de vidre per veure el futur i cal treballar en tots els fronts.

Veig en la CUP un error que comparteix (no s’ofengui) amb els partits de dretes: tendeixen a creure que l’esquerra (o la dreta) espanyola els és més afí que la gent de la seva pròpia nació. Ja passava fa un segle, i vam quedar ben decebuts dels republicans espanyols.

Votar Podemos, és deixar les regnes en mans de qui vol que la relació de Catalunya amb Espanya no canviï. Parlen de referèndum, però saben que la majoria dels espanyols ni tant sols volen una millora de les autonomies, i menys encara de la nostra. I, si no ho saben, és que són uns il·lusos que no podran complir les promeses.

Aquí al blog, a dalt a la dreta, hi trobareu l’enllaç a un llibre gratuït. Inclou un resum de les relacions entre Catalunya i Espanya des de fa segles. Només cal llegir-se els darrers 200 anys (unes poques planes) per no creure en cants de sirenes.

Us demano que sigueu tant exigents amb Espanya com ho sou amb la dreta catalana. Si no, no ens en sortirem.

Debilitar el Procés

El llarg procés de negociació entre Junts pel Sí i CUP, ha provocat comentaris de tota mena.  Uns s’enfaden amb l’extrema esquerra, altres amb els convergents, alguns fins i tot critiquen que ERC mantingui el pacte que va signar per al 27-S (com si un acord com aquest admetés canvis d’opinió tot just en començar la feina) i una gran majoria opina que el retard en la elecció del president de Catalunya debilita el procés perquè molts perdran la il·lusió.

Puntualitzem. Hi ha quatre classes d’independentistes:

1.      Els independentistes de sempre, que fa dècades que mantenen la il·lusió d’una Catalunya independent. Alguns han mort de vells, tot esperant, i no han defallit mai.

2.      Els nous independentistes, que no hi havien pensat o ho descartaven per impossible i, ara que hi ha massa crítica per aconseguir-ho, han encès les atxes. No crec que s’arronsin per uns quants obstacles.

3.      Hi ha els independentistes de pa sucat amb oli. No són independentistes de debò, sinó gent que es deixa arrossegar per la dinàmica del moment, com fulles seques que dormen a terra, fins que el vent les arrossega en qualsevol direcció.

El procés pot patir entrebancs. Per exemple, que citin a declarar el senyor Mas per al judici del 3% i Madrid ho aprofiti per escampar arreu del món que el procés és una cortina de fum per ocultar la corrupció. Però ni això seria un contratemps insalvable.

Els únics que podem debilitar el procés som els ciutadans. La independència l’ha d’aconseguir la ciutadania en ple, els polítics només poden fer les gestions, els tràmits. Mentre nosaltres no defallim, mentre no canviem de rumb ni d’objectiu, el procés tindrà força.

Només cal:

1.    Que sapiguem que la independència és una fita puntual en la història d’una nació i que, quan arriba el moment, això ha de passar al davant de tot.

2.    Que no cedim en cap moment. No es tracta de fer manifestacions cada setmana, sinó de recordar on som, cap a on anem, i votar en conseqüència. Ben segur que tots els partits polítics procuraran actuar de manera que no perdin vots. Aquest és el mecanisme de control que ens atorga la democràcia.

Podem enfadar-nos, podem patir un moment de desànim. No hi fa res, si no permetem que s’instal·li com una actitud permanent.

Els propers mesos veurem qui és independentista de debò i qui és fullaraca que arrossega el vent.

Entre CUP i CDC

Mentre uns critiquen els polítics perquè “no es posen d’acord”, altres no volen Artur Mas i la resta blasmen de la intransigència de la CUP. Potser convenen algunes reflexions.

Als de la CUP - Posar condicions massa estrictes per davant del pacte per la independència, no té gaire sentit. La justícia social va fugir del món fa milers d’anys (així que els pobles es van fer sedentaris i va fer possible acumular riquesa). Cap revolució ha aconseguit acabar definitivament amb la tendència a que uns visquin com a reis i altres, amb sort, facin una vida d’estricta supervivència. El problema es un defecte inherent a la espècie humana que ara no entraré a detallar. Assolir la justícia social es un treball de Sísif i caldrà estar sempre amatent per no perdre el tram guanyat mentre ens esforcem per millorar. 

La independència, en canvi, s’aconsegueix en un termini relativament curt: fa tres anys que ens hi hem posat seriosament i som a la meitat del camí. Amb La independència no s’hi pot anar amb mitges tintes. O es vol o no es vol. Fins fa ben poc, per aconseguir-la, hauria calgut una guerra. Avui la podem aconseguir per la via pacífica. Puc suportat un parell d’anys més de govern de dretes (fins i tot amb la sospita del 3%), sempre que les persones que redactin la constitució catalana es triïn amb encert. És aquí on cal posar l’accent. La justícia social i la prosperitat del país no s’aconseguirà en dos o tres anys, la independència sí. I en una Catalunya lliure, serà més fàcil fer lleis justes. Com a mínim no ens les tombaran des de Madrid. Primer construïm la casa, després ja l’escombrarem.

A CDC  - Si us plau, llegiu també el paràgraf anterior i recordeu que els anhels de tota la nació, han de passar per davant dels interessos d’un partit. Comprenc que el senyor Mas vulgui dirigir personalment la resta del procés, sigui per prestigi personal o per interessos del partit, però els independentistes ja hem esperat massa temps que es mogués CIU (hi ha persones que han mort esperant la somniada independència de Catalunya). He de recordar als votants convergents que, bona part dels vots de Junts pel Sí, s’han recollit no per Mas, sinó malgrat ell. Al capdavall, tant al partit com al senyor Mas els convé més passar a la història com  els iniciadors del procés d’independència que com el traïdors o els talossos que s’ho van carregar tot per ambició partidista.

Algú haurà de cedir. Que no hagi de ser tot el poble català.

 

FELIP VI I LA INDEPENDÈNCIA

Agraeixo a Felipe VI d’Espanya que hagi demanat que “ningú construeixi murs amb els sentiments”. 

Com que els espanyols que viuen a Catalunya, fa temps que branden el “em sento tan espanyol com català”, per decantar-se per la permanència a l’estat, jo els volia suggerir que, si realment se senten com diuen, s’abstinguin (perdó, volia dir que votessin en blanc, no pas que deixin de votar) en les votacions per la independència donat que, guanyi qui guanyi, ells estaran còmodes igualment. Per lògica, suposo que els és igual que les lleis vinguin de Barcelona o de Madrid.

Però Felip VI ha anat un pas més enllà i, seguint la seva proposta, demano als nostres espanyols: aparqueu els sentiments. Catalunya és una nació i, com totes les nacions del món, té dret a ser mestressa del seu destí i governar-se per si mateixa. Per tant, us demano que voteu a favor de la independència i no aixequeu a Catalunya murs de sentiments.

Gràcies, senyor Dom Felipe VI. Gràcies, conciutadans semi o totalment espanyols.


                                          *   *   *

Carta oberta al Sr. Duran i LLeida

Vostè sempre ha estat ben considerat a Madrid, la capital d’un país que només accepta els catalans si es rendeixen als dictats espanyols i no se’ls nota gaire on han nascut. De vegades diuen que “quieren mucho a Catalunya”, però haurien de dir que “quieren Catalunya” perquè, en realitat, de Catalunya només volen el territori i els diners; els catalans els fem nosa.

A casa nostra, el desig d’independència va guanyant pes. Queda clar que vostè no la vol, però la democràcia demana que, qui governa, qui vota i qui opina, no defensi les seves preferències i comoditats, sinó l’opció més justa, la millor per a la nació i les persones que hi viuen.

L’anhel de llibertat d’una nació és legítim. Catalunya deixarà la flota espanyola i fixarà el seu propi rumb. Seria desitjable que vostè, en aquests temps difícils que vivim, es preocupés de la governabilitat de Catalunya tant com li preocupava la d’Espanya, anys enrere. Li demano que dediqui a la seva nació, la mateixa consideració que ha dedicat a la dels altres; que busqui estar més ben considerat al seu país que al país veí. I dic ben considerat en general, no pels pocs poderosos que el busquen per interès personal, perquè mai no en tenen prou.

Gràcies per endavant, i molt bones Festes.

Ítaca, Poesia i praxi                    

Durant anys hem associat poèticament la independència amb Ítaca. Ha estat una errada conceptual. Cada país és una nau, i la independència consisteix, simplement, a prendre el govern de la pròpia nau i separar-se de la flota.

Així les paraules de Kavafis prenen sentit: quan la nau Catalunya s’alliberi de servituds i triï el seu rumb, emprendrem el viatge cap a Ítaca. Llavors sí que podrem dir, sincerament, que el camí ha de ser ben llarg, ple d’aventures, ple de coneixença. I, si aquest futur, en algun moment, no és tan ric i brillant com esperàvem, no creurem que Ítaca ens ha enganyat, perquè en haurem fet prou savis, com a poble, per saber què volen dir les Ítaques.

Hem de pregar que el camí sigui llarg, però no hem de romancejar mentre fem els preparatius. Hem de ser molt ràpids, no només per la situació econòmica del país, també perquè Espanya atacarà amb totes les eines que tingui a l’abast. Com més triguem a enllestir-ho tot, més temps els donem per organitzar una ofensiva i una altra. Mentre siguem dins d’Espanya estem a mercè de l’enemic. Aquesta és un guerra incruenta, però guerra, al capdavall, amb quinta columna i tot.

L’excés d’impaciència és l’avantsala de la rendició, però l’excés de calma és símptoma de feblesa, de poca convicció. Els temps que vivim ens permeten assolir la llibertat de la nació sense vessar sang (ni la nostra ni la d’altres), però no hi arribarem sense una voluntat inflexible.

Girem el timó i despleguem la vela. Ítaca espera mar enllà, darrera de la línia blava de l’horitzó.

CONTRAPOLÍTICA  DE  LA  POR

  (más abajo en castellano, por una vez)   

El tinent general retirat Pitarch, té un bloc on parla de Catalunya. Hi diu que la manifestació pacífica a favor de la independència de Catalunya (11-S), va ser perillosa i inoportuna, i en vaticina un “horrible resultat”. També adverteix que hi ha militars que inciten a saltar-se les lleis, com va passar el 23-F.

Agraeixo l’advertiment, però faria bé d’avisar els militars espanyols, que això ocasionaria problemes gravíssims a Espanya, i no només per la mala imatge internacional. Convé que els recordi que, per estar dins de la UE, cal ser un estat democràtic. Si l’exèrcit ataqués els ciutadans del seu propi estat, Espanya podria ser expulsada d’Europa de manera fulminant.

Llavors Catalunya quedaria automàticament legitimada per declarar-se independent sense més dilació, i seria reconeguda per la gran majoria dels estats de tot el món. Tret d’Espanya i Sèrvia, és clar.

El teniente general retirado Pitarch, tiene un blog donde habla de Cataluña. En él dice que la manifestación pacífica a favor de la independencia de Cataluña (11-S), fue peligrosa e inoportuna, y vaticina un “horrible resultado”. También advierte que hay militares que incitan a saltarse las leyes, como pasó el 23-F.

Agradezco la advertencia, pero haría bien en avisar a los militares españoles, que esto ocasionaría problemas gravísimos a España, y no sólo por la mala imagen internacional. Conviene que les recuerde que, para estar dentro de la UE, hay que ser un estado democrático. Si el ejército atacara los ciudadanos de su propio estado, España podría ser expulsada de Europa de manera fulminante.

Entonces Cataluña quedaría automáticamente legitimada para declararse independiente sin más dilación, y sería reconocida por la gran mayoría de los estados de todo el mundo. Excepto España y Servia, por supuesto.

Carta oberta al president Artur Mas

El Partit Nacional Escocès demana la independència d’Escòcia sense embuts ni condicions. No parla de fer-se enrere si, des de Londres, li fan alguna oferta, com diu vostè que faria si a Madrid volguessin negociar (Ara 10-nov pàg.6).

No és lògic fer el pas tard, amb tan poca convicció, i demanar que el vegin com el salvador de la pàtria. Espero no pecar de manca de respecte si li dic que CIU i el Partit Nacional Escocès em comencen a recordar Cristiano Ronaldo i Messi.

Realment vol que el món cregui que aquí no hi havia independentisme abans de vostè? Li sembla que això és bo per als interessos de Catalunya? Li prego que, quan tinguem el resultat de les eleccions (si no ha assolit la majoria absoluta), faci pinya amb ERC i els altres independentistes que hagin tret escó i miri més per la nació que pels interessos del seu partit. El món veurà tot allò que no li amaguem.

De passada li prego que passi una nota al senyor Duran: a ERC directament la van vetar perquè no formés part de la comissió de secrets oficials (VilaWeb, editorial 23-feb). Fa molt més temps que destaca que no pas ell.

ERC i Bob Marley

(Resposta a una entrevista)

Risto Mejide s’ha ficat de peus a la galleda en comparar la política amb la música. Bob Marley afegia al reggae el seu segell personal, com a autor de cançons i com a cantant. CIU no aporta res de nou a la independència, només s’hi ha apuntat per uns quants dies.

La independència no l’ha inventada ningú, però, fins fa poc, ERC era l’únic partit que s’havia adonat que Catalunya necessita ser independent, per dignitat, per la supervivència de la seva identitat, i també, cada vegada més, per la supervivència econòmica.

Artur Mas no vol la independència: vol la majoria absoluta, per poder fer el pressupost del 2013 sense concessions a l’esquerra ni demanar suport al PP, cosa que li estava cremant la imatge de catalanitat.

El mateix dia 10, quan surt a l’Ara la entrevista a Risto Mejide, hi ha, a la pàgina 6, el següent titular: “Mas promet que consultarà al poble qualsevol oferta de Madrid”. Tradueixo: Mas promet que, quan tingui la majoria absoluta, tornarà a fer la ruca i la Ramoneta amb la independència.

La veritat nua és que l’única majoria absoluta que ens garantiria la independència, seria la majoria absoluta d’ERC. La resta és pura demagògia.

ERC i Bob Marley

Risto Mejide s’ha ficat de peus a la galleda en comparar la política amb la música. Bob Marley afegí al reggae el seu segell personal, com a autor de cançons i com a cantant. CIU no aporta res de nou a la independència, només s’hi ha apuntat per uns quants dies.

La independència no l’ha inventada ningú, però, fins fa poc, ERC era l’únic partit que s’havia adonat que Catalunya necessita ser independent, per dignitat, per la supervivència de la seva identitat, i també, cada vegada més, per la supervivència econòmica.

Artur Mas no vol la independència: vol la majoria absoluta, per poder fer el pressupost del 2013 sense concessions a l’esquerra ni demanar suport al PP, cosa que li estava cremant la imatge de catalanitat.

El mateix dia 10, quan surt a l’Ara la entrevista a Risto Mejide, hi ha, a la pàgina 6, el següent titular: “Mas promet que consultarà al poble qualsevol oferta de Madrid”. Tradueixo: Mas promet que, quan tingui la majoria absoluta, tornarà a fer la ruca i la Ramoneta amb la independència.

La veritat nua és que l’única majoria absoluta que ens garantiria la independència, seria la majoria absoluta d’ERC. La resta és pura demagògia.

Una carta dels lectors al diari ARA de diumenge, 22-07-2012

Normalment les generalitzacions són injustes, sovint també són fruit d'una manca de criteri. En mig de tant de despropòsit, una sorpresa agradable:

TRES  CRISIS

                                                      

Catalunya pateix tres crisis. Una, la més nova, és la que ocupa tan sovint diaris i converses. Però abans ja n’arrossegàvem dues.

Per parlar amb precisió: carregàvem amb la crisi endèmica d’Espanya, que compartim pel sol fet de ser-hi, i l’espoli fiscal, el qual, tot solet, ja ens hauria acabat ensorrant un dia o altre. Catalunya és com una empresa que porta anys i panys fent donacions a les empreses del voltant; en lloc de fer les inversions que li assegurarien la viabilitat.

La crisi endèmica d’Espanya

Fa un temps vaig buscar informació al “Instituto Nacional de Estadística” i vaig trobar que Espanya, en els darrers deu o quinze anys, rarament ha baixat del 10% d’atur i que algun any havia arribat al 12%. Poc després vaig llegir al diari que, a EEUU, al President Obama, nomenat de feia uns mesos, la crisi li ocasionava un greu problema: un índex d’atur del 10%.

Un 10% d’atur és estar en crisi. Per tant, Espanya sempre ha estat en plena crisi, encara que actui com si no passés res, que és la manera de no sortir mai de la crisi.

Conclusió:

1.- Si no marxem d’Espanya, sempre estarem en crisi.

2.- Podem solucionar dues crisis amb una sola operació: la independència. Ens quedarà la crisi actual, però Catalunya pot superar una sola crisi.

3.- Quedar-nos a Espanya és molt mal negoci. Qualsevol ciutadà de Catalunya, fins i tot aquells a qui no els afecta que la nació catalana sigui esborrada del mapa, ha de voler la independència. Si no, és que (com diu una dita anglesa) no sap de quin cantó li cau la mantega al pa.

Esquerra Republicana de Catalunya fa anys i panys que adverteix de l’espoli fiscal i aposta per la independència. La majoria dels ciutadans, badaven: qui no se’n reia, es feia el sord. Trobo que ja és hora, de reconèixer que ERC tenia raó, que té raó. Trobo, amics conciutadans, que ha arribat l’hora de fer-li costat. La independència només es pot demanar de debó a les urnes. Sense això, la resta és fullaraca.

No vull pagar, ni em vull donar

La campanya #novullpagar va creixent. Malgrat la meva opinió en contra (vegeu l'escrit anterior), penso que, un cop iniciada, cal no retrocedir. Com acabarà, tot plegat?

Siguem realistes: Abertis no traurà els peatges, perquè una empresa ha de tenir ingressos. La Generalitat no té diners per rescatar les autopistes, i menys encara per mantenir-les en bon estat els propers anys, i l’estat espanyol no desmuntarà el seu preciós pressupost de retallades centrifugades.

Què podem aconseguir?

Potser soc somiatruites, però podríem posar una condició per aturar l’actual campanya: que s’anul·lin tots els pactes que atorguen a aquestes empreses el dret a cobrar milions dels nostres impostos, si els seus ingressos baixen. Amb això ja ens estalviaríem molts diners.

Als que teniu cotxe, un advertiment: Abertis pot reunir els impagats de cada persona i presentar demandes quan en tingui uns quants. Qualsevol jutge haurà de fallar a favor seu perquè, es una empresa que ofereix un servei i té dret a cobrar-lo. Després a cadascú li tocarà pagar el peatge, els interessos devengats i les costes del judici. Si no ho fa per iniciativa pròpia, poden embargar part del sou fins que ho pagui tot. Això seria legal.

Caldria que els participants siguin molts i poc reincidents, per no enganxar-se els dits.

I no oblidem que el monstre no és Abertis, sinó Espanya.

PEATGES  SÍ,  PEATGES NO

Anem a pams. Una cosa és blasmar el greuge comparatiu que comet l’estat amb Catalunya i una altra posar la gratuïtat de les autopistes per davant de tot. La campanya #novullpagar és poc intel·ligent, insolidària, i gens ecològica.

Cal reivindicar, abans que res, un transport col·lectiu econòmic i de qualitat. Pocs treballadors estan prou àgils per una iniciativa similar (agafar un tren sense pagar), i la majoria no es poden permetre arribar tard ni arriscar-se que els embarguin el sou per pagar multes a RENFE, SAGALÉS o TMB.

El transport públic es va apujar un 15% fa deu anys. Des d’aleshores, s’ha anat incrementant per sobre de l’IPC. Ara amenacen amb apujar el preu del tren de rodalies un altre 10,9%, a més del l’augment del gener.

Tot plegat per un servei deficient. Per exemple: de Granollers a Barcelona (línia Sant Celoni), els dies laborables hi ha 4 trens cada hora, sigui hora punta o no; els dissabtes i festius, un cada mitja hora. Més amunt de Granollers encara és pitjor. Pregunteu a Cardedeu. O pregunteu a les poblacions de la línia que va a Puicerdà. I el bus interurbà? De Mollet a Parets del Vallès (viles veïnes), els caps de setmana només hi ha un bus cada hora. Intenteu anar a un acte cultural amb aquest servei.

Una xarxa ferroviària de qualitat afavoriria molt més el creixement que abaratir autopistes, perquè el transport de mercaderies és més econòmic, segur i ràpid per ferrocarril que per carretera.

Però ja fa temps que sabia que tots aquells “Dia sense cotxes” i tantes altres falòrnies, eren ecologia d’aparador, que clamaríem primer per tenir autopistes de franc que no pas una xarxa de transport col·lectiu amb cara i ulls.

Ens manquen coses com beques, escoles, hospitals i ambulatoris, i molts treballadors estan al límit de la seva capacitat d’esforç. Penso que tots aquells que encara es poden permetre tenir cotxe i posar-hi gasolina, poden pagar peatges un temps més.

Arreglem el país com correspon: prioritat als aspectes més urgents, i aparquem els capricis burgesos una temporada.

JUSTÍCIA  SOCIAL

Fa dies vaig signar on line, a favor de la  vaga general del 29 de març, però sé aquesta vaga és tan útil com menjar brou amb la forquilla. El neoliberalisme que colpeja Europa, es quedarà tan ample. Llàstima que els sindicats (com alguns empresaris) treballin amb eines de fa un segle.

La reforma laboral engaltarà el cop de gràcia a la nostra economia. Em sap greu pels aturats presents i futurs; pels empresaris que saben d’on els cauen les virolles; fins i tot per aquells que (egoistes fins a l’estupidesa) es freguen les mans amb la contenció salarial. Hauria preferit que aprenguessin la lliçó de manera menys traumàtica.

No és cap casualitat que França, amb un salari mínim de 1000 € al mes, i Alemanya, que el té de 1300 € (el doble que Espanya), siguin països més pròspers. La producció en sèrie va canviar el paradigma econòmic. Ara el negoci és vendre grans quantitats de productes amb un cost molt més reduït que abans de la revolució industrial. Per a la majoria de les empreses, el seu mercat potencial no el forma només un grapats de milionaris, sinó tota la societat. I la societat està formada majoritàriament per treballadors de base. Si aquests no tenen poder adquisitiu, al mercat no hi ha poder adquisitiu.

Però el poder adquisitiu de la classe treballadora es va fonent, i no només per la manipulació sistemàtica de l’IPC. Cal corregir la tendència, o anirem de crisi en crisi fins a la propera revolució.

Si no hi posem seny, el capitalisme s’ensorrarà pel mateix motiu que el comunisme soviètic: per l’egoisme suïcida dels que tenen la paella pel mànec.

La justícia social ja no és només qüestió de solidaritat, sinó també de supervivència.

JUSTÍCIA  SOCIAL

ESPOLI  FISCAL

Divendres, dia 16 de març, llegeixo al diari que el PSC nega l’espoli fiscal de Catalunya.

El càlcul fet per ERC des de fa anys, utilitza el sistema del flux monetari, (el que l’utilitzen la majoria de països perquè és clar i objectiu) i constata un dèficit fiscal del 7 i el 11,4% sobre el PIB anual[1].

Els socialistes hi contraposen un càlcul fet pel sistema d’aplicació del benefici, que els dona un dèficit del 0,4%. És a dir inexistent. No diuen, però, que aquest segon sistema no s’usa en països d’intencions netes, perquè obliga a fer una sèrie de correccions purament subjectives.

Com a exemple: l’estat espanyol considera que la construcció a Madrid del “Teatro Nacional”, és una inversió que beneficia a tot el territori de l’estat i, per tant, apliquen un percentatge a cada CCAA. En el sistema del flux monetari, és una infraestructura de la CA de Madrid, no només pel gaudi directe del teatre sinó per què promou l’ús de restaurants i hotels de la ciutat de Madrid.

Que l’estat es dediqui a robar-nos és vergonyós. Que li facin costat persones que viuen a Catalunya, ja és patètic, esperpèntic, propi d’una pel·lícula de Woody Allen.

I no els critico perquè no es preocupin per la seva butxaca, sinó perquè volen fer-nos creure que estimen Catalunya quan, el país que tenen al cor, és un altre.

M. Dolors Navarro i Sànchez

---

[1] Podeu consultar el llibre: L’Espoli Fiscal: una asfíxia premeditada. Autors: Jordi Pons (Professor d’economia aplicada) i Ramon Tremosa (professor de teoria econòmica). Editorial 3i4, Col. Euram. ISBN 84-7502-718-0                    .

IMPOSTOS I VACANCES

PER DECRET

Rodríguez Zapatero, al capdavant del govern espanyol, aprofita el relaxament col·lectiu del mes d’agost per etzibar-nos a traició decrets-llei que modifiquen, per exemple, la despesa farmacèutica i l’Impost de Societats. Per als no iniciats: Societats, IRPF (Renda) i IVA són els impostos que ens afecten de manera més directa.

DEMOCRÀCIA

El decret-llei és una eina que té l’executiu, però usar-lo per reformar aspectes essencials de l'economia i, a més, en època de vacances del Congrés dels Diputats, no és bo per al país. Esquivar el control dels mecanismes parlamentaris ja seria prou greu per si mateix perquè:

1 – Estableix un precedent indesitjable.

2 - Rebaixa la qualitat de la democràcia (no oblidem que els diputats han estat elegits directament pel poble; els ministres, en canvi, són triats a dit).

La qualitat de la democràcia a l’estat espanyol no és gran cosa, no podem passar per alt que l’executiu la rebaixi encara més.

ERROL FLYNN

En aquest cas resulta doblement inquietant la decisió de saltar-se qualsevol control; de negar-se, no ja a escoltar, sinó fins i tot a sentir opinions diferents i propostes de la oposició. Perque l’actual president d’Espanya no s’ha distingit precisament per la seva visió de futur ni per la seva comprensió de la crisi ni per la capacitat de guiar la nau pels mars tempestuosos. Clar i català: com a capità té més d’Errol Flynn (tot façana) que de Roger de Llúria.

ZP ha demostrat a bastament que no és cap llumbrera en la seva professió. Hauria de tenir almenys la humilitat i la noblesa de no anar de governant absolutista, fent i desfent al seu aire. Sobre tot en una democràcia.

NI UN EURO MÉS

COM AFRONTAR UNA CRISI

Al començament el govern espanyol va menystenir la crisi (havia de durar un any, recordeu?) i va prendre mesures que tenien efecte només a curt termini. 

S’han malgastat els diners perquè les condicions de les subvencions estatals als Ajuntaments no deixaven marge per a res més. Ja vaig dir de bon començament que en temps de crisi un no es dedica a pintar la casa i comprar cortines, sinó que o bé estalvia o es gasta els diners en coses que l’ajudin a millorar els ingressos.

PRESSUPOSTOS AUTONÒMICS

A més, van calcular malament els ingressos de les autonomies i el govern central va avançar més diners dels que han ingressat després a través dels impostos. Ara venen els marrameus i els mal de ventre. Cal arreplegar diners com sigui. Entre altres atzagaiades, s’han tret de la màniga que les CCAA han de tornar la diferència entre els avançaments i els ingressos reals.

Però les CCAA van fer els pressupostos amb els diners que tenien, i se’ls han gastat. Aquells diners no hi són. Qui ha de pagar la desfeta?  Per a mi és claríssim: que ho pagui qui ha comés l’error.

GALTES

Cal tenir moltes galtes: primer l’estat limita l’endeutament a les CCAA; després pretén cobrar a les autonomies per un error propi i, com que aquestes no tenen diners, ofereix un crèdit ICO a tres anys. És a dir: pretén que paguem els seu error amb interessos.

Ja ens podem endeutar? Ho podem fer per no acomiadar treballadors de la Sanitat, que ja anava curta de mans i instalacions? O per invertir en educació? Per construir les infraestructures que no ha fet l’estat en els darrers 20 anys? Per millorar el rodalies? Per dotar de recursos informàtics i tècnics el sistema de justícia?  

No. Es veu que les autonomies només poden incrementar el deute públic per què el senyor Rodríguez Zapatero quedi bé a Europa amb el nivell de dèficit de l’estat.

#ni1€més

Catalunya porta dècades pagant de més. A sobre, l’estat s’ha venut l’aeroport del Prat i s’ha quedat els diners. Ara el president Mas pensa vendre immobles per aconseguir 550 milions d’euros. També els regalarem a Madrid? Jo diria que no. No hem d’afegir ni un euro més.

COSES QUE PASSEN

ELECTORS

És ben estrany que tanta gent no sàpiga a qui votar quan hi ha molts partits que mai no han pogut ni estrenar-se.

Malgrat la diversitat, sempre governen els mateixos. A les darreres municipals el poble ha atorgat càrrecs, a persones sospitoses de corrupció. Com va dir el Gran Wyoming fa pocs dies: en aquest país, a més dels polítics, cada quatre anys caldria canviar els votants.

ELEGITS

Els elegits, també deixa’ls anar. Estan tan focalitzats a remarcar errades alienes que, a les notícies, rarament sentim res de positiu sobre ells. La famosa llei de l’embut que apliquem sovint els humans, ha fet la resta: descrèdit global. Cap llicenciat en economia o empresarials aporta idees per fer una societat més justa, però exigim als polítics que la treguin del barret.

ACORDS EN DESACORD

En alguna vila els grups municipals s’han repartit la legislatura: un cap de llista serà alcalde els primers dos anys i el d’un altre partit els dos últims.

Jo ho trobo ben extravagant. Si algú opta a la alcaldia vull suposar que té un projecte de ciutat. Si els programes de dos partits no tenen prou en comú com per fer un pacte de govern convencional, a què treu cap partir-se la legislatura? Realment una població pot anar dos anys amb un programa i dos anys més amb un altre de diferent?

LA LLISTA MÉS VOTADA

A l’altre extrem d’això, hi ha qui vol que governi la llista més votada, sense tenir en compte res més. Al Twitter hi havia una piulada que criticava que dos partits amb 4 i 2 regidors respectivament, pactin per superar “la llista més votada”, que resulta que també té 4 regidors.

Trobo que això és passar-se: si dos partits han empatat a regidors, és perfectament lícit desfer l’empat amb pactes de govern, sempre que aquests no desdibuixin els paràmetres del seus programes.

Aquesta actitud extrema envers “la llista més votada”, no té en compte que a les eleccions no només decidim qui serà alcalde o president. Potser en parlaré en un proper escrit. Fins llavors, deixaré que les persones que viuen a cada poble o ciutat, diguin (sempre amb seny i coneixement de causa) si els pactes signats al seu municipi són lícits o no.

CARTA OBERTA A FELIP PUIG

Sr. Felip Puig

Les seves declaracions sobre l’actuació dels mossos d’esquadra contra els “indignats” no em semblen gens encertades. Com a cap de les forces de seguretat de Catalunya, no està bé que obviï la legalitat més elemental.

La funció de la policia és detenir qui infringeixi la llei i posar-lo a disposició de la justícia.  Si, en una situació de perill, els mossos són agredits, poden defensar-se (només faltaria) i poden detenir els agressors. Però de cap de les maneres no poden, protegits com van amb escut i altres elements, atonyinar persones desarmades i ajagudes a terra.

Colpejar una persona ja abatuda és una baixesa que prové de la por o l’ensurt convertits en ràbia. La policia, que té la obligació de detenir tot aquell que cedeixi als instints de venjar-se, no pot cedir a aquests mateixos instints.

Si les forces de l’ordre no saben controlar la seva por i el seu instint de revenja, la democràcia no serà possible.

De fet, si tots plegats no superem els nostres instints més agressius, mai no aconseguirem viure en un estat de dret.

SANT JORDI 2011

La senyora Olga Sánchez, de Mollet del Vallès, potser en fa un gra massa. Pel seu escrit del 29 d'abril, gairebé sembla com si els partits polítics haguéssim fet fora de la rambla, insidiosament, els llibreters. Com haurà pogut llegir al mateix Contrapunt on va sortir el seu article, el dia 23 d’abril d’enguany, aprimera hora, plovia. Per això els llibreters van traslladar-se al Mercat Vell. Els floristes van preferir quedar-se a la rambla.

Els partits polítics hi som sempre, per Sant Jordi (tant si hi ha eleccions com si no n’hi ha), i no hi fem cap nosa. Al contrari: hi ha persones que troben un alicient en veure si regalem alguna cosa. Contribuïm amb iniciatives que ens facin visibles i que alhora ajudin a guarnir la festa. Aquest any, sobre tot, si no hagués estat per les carpes dels partits polítics, la rambla hauria estat encara més buida i menys animada.

Per a mi Sant Jordi és la millor festa de l’any, i sé que no soc la única que ho sent d’aquesta manera. I Sant Jordi consisteix a veure, admirar i comprar, llibres i roses. Si passen els timbalers fent vibrar l’aire amb el seu ritme, fantàstic, si no, tant és. No ens ha calgut mai ni contacontes ni concursos perquè, comprar llibres amb descompte i roses més cares que mai, ja ens fa tocar el cel amb els dits.

Si a vostè no li passa igual, és que Sant Jordi no li agrada tant com a mi. No passa res. Segurament gaudirà més que jo del Nadal o la Festa Major. Però no em toqui Sant Jordi, si us plau.

SANT JORDI 2011

CATALUNYA

S’acosten les eleccions municipals. Els partits polítics hem començat a plantar la paradeta al centre de Mollet. Hi ha persones que passen indiferents; altres passegen i accepten les coses que oferim; n’hi ha que surten expressament a veure si regalem una flor, uns globus o caramels. De tant en tant, algú s’atura a fer-la petar i expressar les seves opinions.

Aquest cap de setmana, un home, vell sindicalista i activista d’esquerres convençut, em comentava que li semblava bé allò de “Catalunya és una nació”. Pels seus raonaments posteriors em va semblar que per a ell era només una frase bonica, però buida de contingut. Per descomptat, descartava la idea de la independència. Es sentia foraster: parlava sempre de “nosotros” quan es referia als espanyols contraposat a catalans. En un moment determinat, li vaig preguntar com és que, si feia tants anys que vivia a Catalunya, no parlava la nostra llengua. Em va dir que no la parlava perquè anys enrere, el president Jordi Pujol havia imposat el català per la força.

Em vaig guardar el pensament més àcid. Per una llei que no li havia agradat, rebutjava la llengua que portem al cor els seus conciutadans? Quin argument més pobre i quin poc amor a la terra que l’ha acollit tots aquests anys!

Li vaig respondre, només, que allò que deia no era cert; que, si realment algú hagués imposat el català, a Mollet no hi hauria tanta  gent que no el parla, gent que ni tant sols l’entén gaire bé. I parlo de persones que han viscut més anys aquí que al lloc on van néixer.

Això em preocupa. A quin país s’integraran els nous immigrants si a molts barris Catalunya és només un nom i resulta difícil trobar-hi algun rastre de sentiment, tarannà o identitat catalana? 

Si “Catalunya és una nació” té algun significat, si volem que els nouvinguts esdevinguin catalans, si volem una societat cohesionada, tenim molta feina a fer. No podem esperar que tot surti bé per art de màgia. No ens podem conformar que només facin la viuviu i, com a gran èxit, aprenguin català a l'escola.

A més, els futurs catalans necessitaran eines i ajut per arribar a ser-ho. No ho podem deixar tot en les seves mans. Nosaltres hem de fer la nostra part.

SOM UNA NACIÓ

Ahir, 1-05-2011, vaig tenir una conversa amb un vianant, a la Rbla. Fivaller de Mollet del Vallès, que m'ha fet recordar una carta que vaig dirigir a El Periódico fa tres anys, en resposta a un escrit que hi havia llegit.

Aquesta carta continua sent tant vigent, que m'he decidit a fer-la pública al meu bloc.

Sr. Tordera

En el seu escrit del 10 de maig (2008) vostè parla de nacionalisme i patriotisme, i sento la necessitat, fins i tot la obligació, de fer-li algunes reflexions.

Abans de començar vull aclarir que soc néta d’immigrants. Els meus avis materns eren d’Almeria. Vaig créixer, convençuda que era espanyola, en una família que se sentia còmoda amb Franco. Vaig descobrir que soc catalana a còpia de topar de nassos amb la realitat.

Tinc ben presents dues dites castellanes que li havia sentit a la meva àvia. Una era: “allá donde fueres haz lo que vieres”, i l’altra: “no hay mayor desprecio que no hacer aprecio”. Això, vol dir:

1.- Si vas a una altra terra, integrat. És a dir, aprèn la llengua i els costums d’aquell lloc.

2.- No mostrar cap interès per la llengua i la manera de fer d’un poble, és menysprear olímpicament aquella gent.

Bona part de la immigració espanyola del segle XX es va instal·lar a Catalunya sense saber ni on arribaven. Des de petits els havien venut que allò era Espanya i prou, igual que els havien convençut que els Reis d’Orient els portaven joguines un cop l’any. Alguns es van adonar que aquest país no era igual que el lloc d’on venien, i van obrar amb sensibilitat. Altres no van saber o no van poder descobrir-ho, o no els va importar.

Si ara hi ha persones nascudes a Catalunya que tenen una llengua i identitat cultural diferents, és el resultat dels greuges que els catalans hem sofert, i defensar que la situació es perpetuï és afegir més indiferència (menyspreu) cap a la cultura catalana.

El patriotisme és com la febre: si apareix, alguna cosa ho ha provocat. El detonant d’aquesta febre patriòtica pot ser endogen (d’origen intern) o exogen (provocat per una acció externa).

Quan una nació és agredida, sigui de manera cruenta o incruenta, puja el nivell de patriotisme (detonant exogen). Quan una nació vol ocupar territoris d’altres nacions, també puja la febre (detonant endogen) provocada pels propis desitjos dels habitants de la nació, o dels seus governants. Però aquesta segona febre no és nacionalisme.

En el nacionalisme no hi ha cap mal, és completament innocu i pacífic. És com un bon gos: si et mossega, és que t’has passat tres pobles. El mal del món no són els nacionalismes, sinó els imperialismes: la mania d’ampliar el territori ocupant altres països.

Entre la posició de Catalunya i la d’Espanya hi ha una gran diferència. Els catalans defensem que la nostra llengua, les nostres lleis i tradicions sobrevisquin al territori on es van originar. Totes les nacions són legítimes. La nació catalana existeix, i ningú no té dret a demanar-li que s’avingui a desaparèixer.  Els espanyols (o una part, si més no) volen que la cultura, les lleis i la llengua espanyola ocupin Catalunya, i això no és just. I tampoc no és nacionalisme. La diferència, senyor Tordera, és que els catalans som nacionalistes i els espanyols, imperialistes.

Tan difícil és aprendre la llengua pròpia del país on vius? És un sacrifici tan enorme conèixer les tradicions, sentir curiositat pels costums locals i incorporar-los a la teva vida? La mateixa gent que viatja hores i hores en un avió per conèixer altres cultures, no pot aprendre res de la cultura que té cada dia al seu voltant?

Podria dir-li moltes més coses, però no el vull cansar. Si mai en té ganes, jo estic oberta al diàleg, sigui via correu electrònic, o en persona, tot prenent un cafè.

Salutacions ben cordials.

Fins aquí l’escrit de fa 3 anys. Avui, al maig de l’any 2011, només hi vull afegir una cosa: Visca Catalunya lliure.