Ítaca, Poesia i praxi                    

Durant anys hem associat poèticament la independència amb Ítaca. Ha estat una errada conceptual. Cada país és una nau, i la independència consisteix, simplement, a prendre el govern de la pròpia nau i separar-se de la flota.

Així les paraules de Kavafis prenen sentit: quan la nau Catalunya s’alliberi de servituds i triï el seu rumb, emprendrem el viatge cap a Ítaca. Llavors sí que podrem dir, sincerament, que el camí ha de ser ben llarg, ple d’aventures, ple de coneixença. I, si aquest futur, en algun moment, no és tan ric i brillant com esperàvem, no creurem que Ítaca ens ha enganyat, perquè en haurem fet prou savis, com a poble, per saber què volen dir les Ítaques.

Hem de pregar que el camí sigui llarg, però no hem de romancejar mentre fem els preparatius. Hem de ser molt ràpids, no només per la situació econòmica del país, també perquè Espanya atacarà amb totes les eines que tingui a l’abast. Com més triguem a enllestir-ho tot, més temps els donem per organitzar una ofensiva i una altra. Mentre siguem dins d’Espanya estem a mercè de l’enemic. Aquesta és un guerra incruenta, però guerra, al capdavall, amb quinta columna i tot.

L’excés d’impaciència és l’avantsala de la rendició, però l’excés de calma és símptoma de feblesa, de poca convicció. Els temps que vivim ens permeten assolir la llibertat de la nació sense vessar sang (ni la nostra ni la d’altres), però no hi arribarem sense una voluntat inflexible.

Girem el timó i despleguem la vela. Ítaca espera mar enllà, darrera de la línia blava de l’horitzó.