COSES QUE PASSEN

ELECTORS

És ben estrany que tanta gent no sàpiga a qui votar quan hi ha molts partits que mai no han pogut ni estrenar-se.

Malgrat la diversitat, sempre governen els mateixos. A les darreres municipals el poble ha atorgat càrrecs, a persones sospitoses de corrupció. Com va dir el Gran Wyoming fa pocs dies: en aquest país, a més dels polítics, cada quatre anys caldria canviar els votants.

ELEGITS

Els elegits, també deixa’ls anar. Estan tan focalitzats a remarcar errades alienes que, a les notícies, rarament sentim res de positiu sobre ells. La famosa llei de l’embut que apliquem sovint els humans, ha fet la resta: descrèdit global. Cap llicenciat en economia o empresarials aporta idees per fer una societat més justa, però exigim als polítics que la treguin del barret.

ACORDS EN DESACORD

En alguna vila els grups municipals s’han repartit la legislatura: un cap de llista serà alcalde els primers dos anys i el d’un altre partit els dos últims.

Jo ho trobo ben extravagant. Si algú opta a la alcaldia vull suposar que té un projecte de ciutat. Si els programes de dos partits no tenen prou en comú com per fer un pacte de govern convencional, a què treu cap partir-se la legislatura? Realment una població pot anar dos anys amb un programa i dos anys més amb un altre de diferent?

LA LLISTA MÉS VOTADA

A l’altre extrem d’això, hi ha qui vol que governi la llista més votada, sense tenir en compte res més. Al Twitter hi havia una piulada que criticava que dos partits amb 4 i 2 regidors respectivament, pactin per superar “la llista més votada”, que resulta que també té 4 regidors.

Trobo que això és passar-se: si dos partits han empatat a regidors, és perfectament lícit desfer l’empat amb pactes de govern, sempre que aquests no desdibuixin els paràmetres del seus programes.

Aquesta actitud extrema envers “la llista més votada”, no té en compte que a les eleccions no només decidim qui serà alcalde o president. Potser en parlaré en un proper escrit. Fins llavors, deixaré que les persones que viuen a cada poble o ciutat, diguin (sempre amb seny i coneixement de causa) si els pactes signats al seu municipi són lícits o no.

CARTA OBERTA A FELIP PUIG

Sr. Felip Puig

Les seves declaracions sobre l’actuació dels mossos d’esquadra contra els “indignats” no em semblen gens encertades. Com a cap de les forces de seguretat de Catalunya, no està bé que obviï la legalitat més elemental.

La funció de la policia és detenir qui infringeixi la llei i posar-lo a disposició de la justícia.  Si, en una situació de perill, els mossos són agredits, poden defensar-se (només faltaria) i poden detenir els agressors. Però de cap de les maneres no poden, protegits com van amb escut i altres elements, atonyinar persones desarmades i ajagudes a terra.

Colpejar una persona ja abatuda és una baixesa que prové de la por o l’ensurt convertits en ràbia. La policia, que té la obligació de detenir tot aquell que cedeixi als instints de venjar-se, no pot cedir a aquests mateixos instints.

Si les forces de l’ordre no saben controlar la seva por i el seu instint de revenja, la democràcia no serà possible.

De fet, si tots plegats no superem els nostres instints més agressius, mai no aconseguirem viure en un estat de dret.