A la Xarxa hi ha acudits de tots
colors. Vull destacar un “havemus
president”, amb fumarola inclosa, i aquell “Junts pels pèls”, que m’ha fet
riure tota sola.
Personalment, havia mantingut
l’esperança durant setmanes. Quan tothom s’enfadava amb la CUP o amb Artur Mas, jo
esperava que, al capdavall, hi hauria acord. A partir del dia de reis, però, el
meu optimisme anava passant de “hi haurà acord” a “farem noves eleccions i
tirarem endavant”. I vet-ho aquí: quan ja tenia coll avall que aniríem a votar
al març, tenim un final de pel·lícula: aconseguit al darrer moment, i millor que no podia imaginar.
No només ha cedit un dels dos contendents: tots dos han fet el pas enrere
(perdó, al costat), que, si en saben tant com sembla, els servirà per agafar
embranzida, com també n’agafa el procés; per torna, tenim un pacte
d’estabilitat parlamentària que evitarà que ens anem encallant a cada cent
metres (o nusos). Espero que també rebrà impuls la legislació que activi
l’economia i protegeixi qui més ho necessita.
Intento mantenir el cap fred. Sé
que han primat interessos personals i de partit; que el camí és costerut i està
ple de revolts; que, si són normals les desavinences en una parella, més
inevitables són entre tantes persones, amb interessos i ideals diferents. Però
la independència és un ideal comú, i el tren arrenca de bell nou.
No puc negar que estic contenta, molt contenta. Malgrat que procuro no emocionar-me gaire, se m’han omplert els ulls de llàgrimes en algun moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada