Carta oberta al Sr. Duran i LLeida

Vostè sempre ha estat ben considerat a Madrid, la capital d’un país que només accepta els catalans si es rendeixen als dictats espanyols i no se’ls nota gaire on han nascut. De vegades diuen que “quieren mucho a Catalunya”, però haurien de dir que “quieren Catalunya” perquè, en realitat, de Catalunya només volen el territori i els diners; els catalans els fem nosa.

A casa nostra, el desig d’independència va guanyant pes. Queda clar que vostè no la vol, però la democràcia demana que, qui governa, qui vota i qui opina, no defensi les seves preferències i comoditats, sinó l’opció més justa, la millor per a la nació i les persones que hi viuen.

L’anhel de llibertat d’una nació és legítim. Catalunya deixarà la flota espanyola i fixarà el seu propi rumb. Seria desitjable que vostè, en aquests temps difícils que vivim, es preocupés de la governabilitat de Catalunya tant com li preocupava la d’Espanya, anys enrere. Li demano que dediqui a la seva nació, la mateixa consideració que ha dedicat a la dels altres; que busqui estar més ben considerat al seu país que al país veí. I dic ben considerat en general, no pels pocs poderosos que el busquen per interès personal, perquè mai no en tenen prou.

Gràcies per endavant, i molt bones Festes.

Ítaca, Poesia i praxi                    

Durant anys hem associat poèticament la independència amb Ítaca. Ha estat una errada conceptual. Cada país és una nau, i la independència consisteix, simplement, a prendre el govern de la pròpia nau i separar-se de la flota.

Així les paraules de Kavafis prenen sentit: quan la nau Catalunya s’alliberi de servituds i triï el seu rumb, emprendrem el viatge cap a Ítaca. Llavors sí que podrem dir, sincerament, que el camí ha de ser ben llarg, ple d’aventures, ple de coneixença. I, si aquest futur, en algun moment, no és tan ric i brillant com esperàvem, no creurem que Ítaca ens ha enganyat, perquè en haurem fet prou savis, com a poble, per saber què volen dir les Ítaques.

Hem de pregar que el camí sigui llarg, però no hem de romancejar mentre fem els preparatius. Hem de ser molt ràpids, no només per la situació econòmica del país, també perquè Espanya atacarà amb totes les eines que tingui a l’abast. Com més triguem a enllestir-ho tot, més temps els donem per organitzar una ofensiva i una altra. Mentre siguem dins d’Espanya estem a mercè de l’enemic. Aquesta és un guerra incruenta, però guerra, al capdavall, amb quinta columna i tot.

L’excés d’impaciència és l’avantsala de la rendició, però l’excés de calma és símptoma de feblesa, de poca convicció. Els temps que vivim ens permeten assolir la llibertat de la nació sense vessar sang (ni la nostra ni la d’altres), però no hi arribarem sense una voluntat inflexible.

Girem el timó i despleguem la vela. Ítaca espera mar enllà, darrera de la línia blava de l’horitzó.

CONTRAPOLÍTICA  DE  LA  POR

  (más abajo en castellano, por una vez)   

El tinent general retirat Pitarch, té un bloc on parla de Catalunya. Hi diu que la manifestació pacífica a favor de la independència de Catalunya (11-S), va ser perillosa i inoportuna, i en vaticina un “horrible resultat”. També adverteix que hi ha militars que inciten a saltar-se les lleis, com va passar el 23-F.

Agraeixo l’advertiment, però faria bé d’avisar els militars espanyols, que això ocasionaria problemes gravíssims a Espanya, i no només per la mala imatge internacional. Convé que els recordi que, per estar dins de la UE, cal ser un estat democràtic. Si l’exèrcit ataqués els ciutadans del seu propi estat, Espanya podria ser expulsada d’Europa de manera fulminant.

Llavors Catalunya quedaria automàticament legitimada per declarar-se independent sense més dilació, i seria reconeguda per la gran majoria dels estats de tot el món. Tret d’Espanya i Sèrvia, és clar.

El teniente general retirado Pitarch, tiene un blog donde habla de Cataluña. En él dice que la manifestación pacífica a favor de la independencia de Cataluña (11-S), fue peligrosa e inoportuna, y vaticina un “horrible resultado”. También advierte que hay militares que incitan a saltarse las leyes, como pasó el 23-F.

Agradezco la advertencia, pero haría bien en avisar a los militares españoles, que esto ocasionaría problemas gravísimos a España, y no sólo por la mala imagen internacional. Conviene que les recuerde que, para estar dentro de la UE, hay que ser un estado democrático. Si el ejército atacara los ciudadanos de su propio estado, España podría ser expulsada de Europa de manera fulminante.

Entonces Cataluña quedaría automáticamente legitimada para declararse independiente sin más dilación, y sería reconocida por la gran mayoría de los estados de todo el mundo. Excepto España y Servia, por supuesto.

Carta oberta al president Artur Mas

El Partit Nacional Escocès demana la independència d’Escòcia sense embuts ni condicions. No parla de fer-se enrere si, des de Londres, li fan alguna oferta, com diu vostè que faria si a Madrid volguessin negociar (Ara 10-nov pàg.6).

No és lògic fer el pas tard, amb tan poca convicció, i demanar que el vegin com el salvador de la pàtria. Espero no pecar de manca de respecte si li dic que CIU i el Partit Nacional Escocès em comencen a recordar Cristiano Ronaldo i Messi.

Realment vol que el món cregui que aquí no hi havia independentisme abans de vostè? Li sembla que això és bo per als interessos de Catalunya? Li prego que, quan tinguem el resultat de les eleccions (si no ha assolit la majoria absoluta), faci pinya amb ERC i els altres independentistes que hagin tret escó i miri més per la nació que pels interessos del seu partit. El món veurà tot allò que no li amaguem.

De passada li prego que passi una nota al senyor Duran: a ERC directament la van vetar perquè no formés part de la comissió de secrets oficials (VilaWeb, editorial 23-feb). Fa molt més temps que destaca que no pas ell.

ERC i Bob Marley

(Resposta a una entrevista)

Risto Mejide s’ha ficat de peus a la galleda en comparar la política amb la música. Bob Marley afegia al reggae el seu segell personal, com a autor de cançons i com a cantant. CIU no aporta res de nou a la independència, només s’hi ha apuntat per uns quants dies.

La independència no l’ha inventada ningú, però, fins fa poc, ERC era l’únic partit que s’havia adonat que Catalunya necessita ser independent, per dignitat, per la supervivència de la seva identitat, i també, cada vegada més, per la supervivència econòmica.

Artur Mas no vol la independència: vol la majoria absoluta, per poder fer el pressupost del 2013 sense concessions a l’esquerra ni demanar suport al PP, cosa que li estava cremant la imatge de catalanitat.

El mateix dia 10, quan surt a l’Ara la entrevista a Risto Mejide, hi ha, a la pàgina 6, el següent titular: “Mas promet que consultarà al poble qualsevol oferta de Madrid”. Tradueixo: Mas promet que, quan tingui la majoria absoluta, tornarà a fer la ruca i la Ramoneta amb la independència.

La veritat nua és que l’única majoria absoluta que ens garantiria la independència, seria la majoria absoluta d’ERC. La resta és pura demagògia.

ERC i Bob Marley

Risto Mejide s’ha ficat de peus a la galleda en comparar la política amb la música. Bob Marley afegí al reggae el seu segell personal, com a autor de cançons i com a cantant. CIU no aporta res de nou a la independència, només s’hi ha apuntat per uns quants dies.

La independència no l’ha inventada ningú, però, fins fa poc, ERC era l’únic partit que s’havia adonat que Catalunya necessita ser independent, per dignitat, per la supervivència de la seva identitat, i també, cada vegada més, per la supervivència econòmica.

Artur Mas no vol la independència: vol la majoria absoluta, per poder fer el pressupost del 2013 sense concessions a l’esquerra ni demanar suport al PP, cosa que li estava cremant la imatge de catalanitat.

El mateix dia 10, quan surt a l’Ara la entrevista a Risto Mejide, hi ha, a la pàgina 6, el següent titular: “Mas promet que consultarà al poble qualsevol oferta de Madrid”. Tradueixo: Mas promet que, quan tingui la majoria absoluta, tornarà a fer la ruca i la Ramoneta amb la independència.

La veritat nua és que l’única majoria absoluta que ens garantiria la independència, seria la majoria absoluta d’ERC. La resta és pura demagògia.

Una carta dels lectors al diari ARA de diumenge, 22-07-2012

Normalment les generalitzacions són injustes, sovint també són fruit d'una manca de criteri. En mig de tant de despropòsit, una sorpresa agradable:

TRES  CRISIS

                                                      

Catalunya pateix tres crisis. Una, la més nova, és la que ocupa tan sovint diaris i converses. Però abans ja n’arrossegàvem dues.

Per parlar amb precisió: carregàvem amb la crisi endèmica d’Espanya, que compartim pel sol fet de ser-hi, i l’espoli fiscal, el qual, tot solet, ja ens hauria acabat ensorrant un dia o altre. Catalunya és com una empresa que porta anys i panys fent donacions a les empreses del voltant; en lloc de fer les inversions que li assegurarien la viabilitat.

La crisi endèmica d’Espanya

Fa un temps vaig buscar informació al “Instituto Nacional de Estadística” i vaig trobar que Espanya, en els darrers deu o quinze anys, rarament ha baixat del 10% d’atur i que algun any havia arribat al 12%. Poc després vaig llegir al diari que, a EEUU, al President Obama, nomenat de feia uns mesos, la crisi li ocasionava un greu problema: un índex d’atur del 10%.

Un 10% d’atur és estar en crisi. Per tant, Espanya sempre ha estat en plena crisi, encara que actui com si no passés res, que és la manera de no sortir mai de la crisi.

Conclusió:

1.- Si no marxem d’Espanya, sempre estarem en crisi.

2.- Podem solucionar dues crisis amb una sola operació: la independència. Ens quedarà la crisi actual, però Catalunya pot superar una sola crisi.

3.- Quedar-nos a Espanya és molt mal negoci. Qualsevol ciutadà de Catalunya, fins i tot aquells a qui no els afecta que la nació catalana sigui esborrada del mapa, ha de voler la independència. Si no, és que (com diu una dita anglesa) no sap de quin cantó li cau la mantega al pa.

Esquerra Republicana de Catalunya fa anys i panys que adverteix de l’espoli fiscal i aposta per la independència. La majoria dels ciutadans, badaven: qui no se’n reia, es feia el sord. Trobo que ja és hora, de reconèixer que ERC tenia raó, que té raó. Trobo, amics conciutadans, que ha arribat l’hora de fer-li costat. La independència només es pot demanar de debó a les urnes. Sense això, la resta és fullaraca.

No vull pagar, ni em vull donar

La campanya #novullpagar va creixent. Malgrat la meva opinió en contra (vegeu l'escrit anterior), penso que, un cop iniciada, cal no retrocedir. Com acabarà, tot plegat?

Siguem realistes: Abertis no traurà els peatges, perquè una empresa ha de tenir ingressos. La Generalitat no té diners per rescatar les autopistes, i menys encara per mantenir-les en bon estat els propers anys, i l’estat espanyol no desmuntarà el seu preciós pressupost de retallades centrifugades.

Què podem aconseguir?

Potser soc somiatruites, però podríem posar una condició per aturar l’actual campanya: que s’anul·lin tots els pactes que atorguen a aquestes empreses el dret a cobrar milions dels nostres impostos, si els seus ingressos baixen. Amb això ja ens estalviaríem molts diners.

Als que teniu cotxe, un advertiment: Abertis pot reunir els impagats de cada persona i presentar demandes quan en tingui uns quants. Qualsevol jutge haurà de fallar a favor seu perquè, es una empresa que ofereix un servei i té dret a cobrar-lo. Després a cadascú li tocarà pagar el peatge, els interessos devengats i les costes del judici. Si no ho fa per iniciativa pròpia, poden embargar part del sou fins que ho pagui tot. Això seria legal.

Caldria que els participants siguin molts i poc reincidents, per no enganxar-se els dits.

I no oblidem que el monstre no és Abertis, sinó Espanya.

PEATGES  SÍ,  PEATGES NO

Anem a pams. Una cosa és blasmar el greuge comparatiu que comet l’estat amb Catalunya i una altra posar la gratuïtat de les autopistes per davant de tot. La campanya #novullpagar és poc intel·ligent, insolidària, i gens ecològica.

Cal reivindicar, abans que res, un transport col·lectiu econòmic i de qualitat. Pocs treballadors estan prou àgils per una iniciativa similar (agafar un tren sense pagar), i la majoria no es poden permetre arribar tard ni arriscar-se que els embarguin el sou per pagar multes a RENFE, SAGALÉS o TMB.

El transport públic es va apujar un 15% fa deu anys. Des d’aleshores, s’ha anat incrementant per sobre de l’IPC. Ara amenacen amb apujar el preu del tren de rodalies un altre 10,9%, a més del l’augment del gener.

Tot plegat per un servei deficient. Per exemple: de Granollers a Barcelona (línia Sant Celoni), els dies laborables hi ha 4 trens cada hora, sigui hora punta o no; els dissabtes i festius, un cada mitja hora. Més amunt de Granollers encara és pitjor. Pregunteu a Cardedeu. O pregunteu a les poblacions de la línia que va a Puicerdà. I el bus interurbà? De Mollet a Parets del Vallès (viles veïnes), els caps de setmana només hi ha un bus cada hora. Intenteu anar a un acte cultural amb aquest servei.

Una xarxa ferroviària de qualitat afavoriria molt més el creixement que abaratir autopistes, perquè el transport de mercaderies és més econòmic, segur i ràpid per ferrocarril que per carretera.

Però ja fa temps que sabia que tots aquells “Dia sense cotxes” i tantes altres falòrnies, eren ecologia d’aparador, que clamaríem primer per tenir autopistes de franc que no pas una xarxa de transport col·lectiu amb cara i ulls.

Ens manquen coses com beques, escoles, hospitals i ambulatoris, i molts treballadors estan al límit de la seva capacitat d’esforç. Penso que tots aquells que encara es poden permetre tenir cotxe i posar-hi gasolina, poden pagar peatges un temps més.

Arreglem el país com correspon: prioritat als aspectes més urgents, i aparquem els capricis burgesos una temporada.

JUSTÍCIA  SOCIAL

Fa dies vaig signar on line, a favor de la  vaga general del 29 de març, però sé aquesta vaga és tan útil com menjar brou amb la forquilla. El neoliberalisme que colpeja Europa, es quedarà tan ample. Llàstima que els sindicats (com alguns empresaris) treballin amb eines de fa un segle.

La reforma laboral engaltarà el cop de gràcia a la nostra economia. Em sap greu pels aturats presents i futurs; pels empresaris que saben d’on els cauen les virolles; fins i tot per aquells que (egoistes fins a l’estupidesa) es freguen les mans amb la contenció salarial. Hauria preferit que aprenguessin la lliçó de manera menys traumàtica.

No és cap casualitat que França, amb un salari mínim de 1000 € al mes, i Alemanya, que el té de 1300 € (el doble que Espanya), siguin països més pròspers. La producció en sèrie va canviar el paradigma econòmic. Ara el negoci és vendre grans quantitats de productes amb un cost molt més reduït que abans de la revolució industrial. Per a la majoria de les empreses, el seu mercat potencial no el forma només un grapats de milionaris, sinó tota la societat. I la societat està formada majoritàriament per treballadors de base. Si aquests no tenen poder adquisitiu, al mercat no hi ha poder adquisitiu.

Però el poder adquisitiu de la classe treballadora es va fonent, i no només per la manipulació sistemàtica de l’IPC. Cal corregir la tendència, o anirem de crisi en crisi fins a la propera revolució.

Si no hi posem seny, el capitalisme s’ensorrarà pel mateix motiu que el comunisme soviètic: per l’egoisme suïcida dels que tenen la paella pel mànec.

La justícia social ja no és només qüestió de solidaritat, sinó també de supervivència.

JUSTÍCIA  SOCIAL

ESPOLI  FISCAL

Divendres, dia 16 de març, llegeixo al diari que el PSC nega l’espoli fiscal de Catalunya.

El càlcul fet per ERC des de fa anys, utilitza el sistema del flux monetari, (el que l’utilitzen la majoria de països perquè és clar i objectiu) i constata un dèficit fiscal del 7 i el 11,4% sobre el PIB anual[1].

Els socialistes hi contraposen un càlcul fet pel sistema d’aplicació del benefici, que els dona un dèficit del 0,4%. És a dir inexistent. No diuen, però, que aquest segon sistema no s’usa en països d’intencions netes, perquè obliga a fer una sèrie de correccions purament subjectives.

Com a exemple: l’estat espanyol considera que la construcció a Madrid del “Teatro Nacional”, és una inversió que beneficia a tot el territori de l’estat i, per tant, apliquen un percentatge a cada CCAA. En el sistema del flux monetari, és una infraestructura de la CA de Madrid, no només pel gaudi directe del teatre sinó per què promou l’ús de restaurants i hotels de la ciutat de Madrid.

Que l’estat es dediqui a robar-nos és vergonyós. Que li facin costat persones que viuen a Catalunya, ja és patètic, esperpèntic, propi d’una pel·lícula de Woody Allen.

I no els critico perquè no es preocupin per la seva butxaca, sinó perquè volen fer-nos creure que estimen Catalunya quan, el país que tenen al cor, és un altre.

M. Dolors Navarro i Sànchez

---

[1] Podeu consultar el llibre: L’Espoli Fiscal: una asfíxia premeditada. Autors: Jordi Pons (Professor d’economia aplicada) i Ramon Tremosa (professor de teoria econòmica). Editorial 3i4, Col. Euram. ISBN 84-7502-718-0                    .