Nissan tanca, malgrat que ha
rebut ajuts públics. No és un cas aïllat i, per tant, resulta necessari reconsiderar
el model d’empresa i de mercat.
Els accionistes de les grans empreses
són persones que hi han invertit diners per treure’n uns beneficis (si no, els tindrien a termini fix,
sense riscos). Si l’empresa cotitza a la
borsa, la situació esdevé més delicada. Teòricament la borsa va ser concebuda per
simplificar el finançament a les empreses, però, a la pràctica, s’ha convertit
en un lloc d’especulació: s’hi pot comprar i vendre accions amb tanta
facilitat, que, si no hi ha repartiment de beneficis o si aquest és inferior al
d’altres empreses, els accionistes es desfan de les accions. Quan molta gent es
ven les accions d’una empresa i poca gent en compra, les accions baixen de preu
(el seu valor cau) i l’empresa pot quedar-se sense capital encara que,
tècnicament, presenti un balanç amb beneficis. Per això, de vegades, les
empreses fan retallades quan encara tenen guanys: després podria ser massa
tard.
La solució no és concedir carta
blanca a les empreses. Caldria actuar en dos fronts. Primer: intervenir el
mercat de la borsa amb lleis que dificultessin l’especulació (per exemple que
no es puguin vendre accions comprades fa menys d’un any sense demostrar causa
major, que hi hagi un impost decreixent per a les accions que es venguin entre
el primer i el cinquè any, etc.).
Segon front. Els ajuts públics a
les grans empreses sempre són inútils a mig i llarg termini, perquè cap gran
empresa pot garantir estabilitat més enllà de dos o tres anys, i això no és
estabilitat. Per tant, quan s’ajuda una gran empresa, caldria que l’ajut fos
retornable, que un petit percentatge dels beneficis que reparteix, anessin a
les arques públiques, fins a retornar l’ajut. Si tanca o marxa, ho ha de
retornar tot de cop.
Cal remarcar que les empreses
familiars, són figues d’un altre paner. Les persones tendeixen a conservar
aquella empresa que és la font de tots els
seus ingressos. L’empresari treballa a la mateixa empresa que els seus
treballadors i no la tancarà si no és que, de veritat, és inviable. I és molt
difícil que hi hagi deslocalització.
Per tant caldria apostar per la
petita empresa; per la mitjana, sempre que sigui regida per una sola família.
Els consumidors hauríem de predicar amb l’exemple: comprem al barri a empreses
d’amos amb cara i nom. Una empresa petita també pot tenir pàgina web i vendre a
internet. Ja n’hi ha, i n’hi hauria més amb una mica d’ajut de l’administració.
Si la idea qualla, no ens oblidem de vigilar que el repartiment es faci a base de relacions laborals o
empresarials correctes.
A part de tot això, cal recordar que la Nissan fabrica automòbils. Fa trenta
anys que les ciutats començaren amb allò del dia sense cotxes; que es predica
sobre deixar l’automòbil, sobre anar a peu i en bicicleta (ho predica gent amb salut
i que mai no ha de caminar més d’un quart o mitja hora, suposo). Sigui com
sigui, no podem pretendre que les fàbriques facin cotxes que no vendran, o que
la gent compri cotxes i no els faci servir. Si fa trenta anys haguéssim
començat a millorar el transport públic col·lectiu, si haguéssim sortit del
“cadascú que s’espavili pel seu compte”, les fàbriques d’automòbils s’haurien
anat substituint, lentament, per altres menes d’indústria. Ara dubto que hi siguem
a temps, perquè és evident que no hi ha quòrum per començar la tasca. Penso que
ja hem begut oli.
