IMPOSTOS I VACANCES

PER DECRET

Rodríguez Zapatero, al capdavant del govern espanyol, aprofita el relaxament col·lectiu del mes d’agost per etzibar-nos a traició decrets-llei que modifiquen, per exemple, la despesa farmacèutica i l’Impost de Societats. Per als no iniciats: Societats, IRPF (Renda) i IVA són els impostos que ens afecten de manera més directa.

DEMOCRÀCIA

El decret-llei és una eina que té l’executiu, però usar-lo per reformar aspectes essencials de l'economia i, a més, en època de vacances del Congrés dels Diputats, no és bo per al país. Esquivar el control dels mecanismes parlamentaris ja seria prou greu per si mateix perquè:

1 – Estableix un precedent indesitjable.

2 - Rebaixa la qualitat de la democràcia (no oblidem que els diputats han estat elegits directament pel poble; els ministres, en canvi, són triats a dit).

La qualitat de la democràcia a l’estat espanyol no és gran cosa, no podem passar per alt que l’executiu la rebaixi encara més.

ERROL FLYNN

En aquest cas resulta doblement inquietant la decisió de saltar-se qualsevol control; de negar-se, no ja a escoltar, sinó fins i tot a sentir opinions diferents i propostes de la oposició. Perque l’actual president d’Espanya no s’ha distingit precisament per la seva visió de futur ni per la seva comprensió de la crisi ni per la capacitat de guiar la nau pels mars tempestuosos. Clar i català: com a capità té més d’Errol Flynn (tot façana) que de Roger de Llúria.

ZP ha demostrat a bastament que no és cap llumbrera en la seva professió. Hauria de tenir almenys la humilitat i la noblesa de no anar de governant absolutista, fent i desfent al seu aire. Sobre tot en una democràcia.

NI UN EURO MÉS

COM AFRONTAR UNA CRISI

Al començament el govern espanyol va menystenir la crisi (havia de durar un any, recordeu?) i va prendre mesures que tenien efecte només a curt termini. 

S’han malgastat els diners perquè les condicions de les subvencions estatals als Ajuntaments no deixaven marge per a res més. Ja vaig dir de bon començament que en temps de crisi un no es dedica a pintar la casa i comprar cortines, sinó que o bé estalvia o es gasta els diners en coses que l’ajudin a millorar els ingressos.

PRESSUPOSTOS AUTONÒMICS

A més, van calcular malament els ingressos de les autonomies i el govern central va avançar més diners dels que han ingressat després a través dels impostos. Ara venen els marrameus i els mal de ventre. Cal arreplegar diners com sigui. Entre altres atzagaiades, s’han tret de la màniga que les CCAA han de tornar la diferència entre els avançaments i els ingressos reals.

Però les CCAA van fer els pressupostos amb els diners que tenien, i se’ls han gastat. Aquells diners no hi són. Qui ha de pagar la desfeta?  Per a mi és claríssim: que ho pagui qui ha comés l’error.

GALTES

Cal tenir moltes galtes: primer l’estat limita l’endeutament a les CCAA; després pretén cobrar a les autonomies per un error propi i, com que aquestes no tenen diners, ofereix un crèdit ICO a tres anys. És a dir: pretén que paguem els seu error amb interessos.

Ja ens podem endeutar? Ho podem fer per no acomiadar treballadors de la Sanitat, que ja anava curta de mans i instalacions? O per invertir en educació? Per construir les infraestructures que no ha fet l’estat en els darrers 20 anys? Per millorar el rodalies? Per dotar de recursos informàtics i tècnics el sistema de justícia?  

No. Es veu que les autonomies només poden incrementar el deute públic per què el senyor Rodríguez Zapatero quedi bé a Europa amb el nivell de dèficit de l’estat.

#ni1€més

Catalunya porta dècades pagant de més. A sobre, l’estat s’ha venut l’aeroport del Prat i s’ha quedat els diners. Ara el president Mas pensa vendre immobles per aconseguir 550 milions d’euros. També els regalarem a Madrid? Jo diria que no. No hem d’afegir ni un euro més.

COSES QUE PASSEN

ELECTORS

És ben estrany que tanta gent no sàpiga a qui votar quan hi ha molts partits que mai no han pogut ni estrenar-se.

Malgrat la diversitat, sempre governen els mateixos. A les darreres municipals el poble ha atorgat càrrecs, a persones sospitoses de corrupció. Com va dir el Gran Wyoming fa pocs dies: en aquest país, a més dels polítics, cada quatre anys caldria canviar els votants.

ELEGITS

Els elegits, també deixa’ls anar. Estan tan focalitzats a remarcar errades alienes que, a les notícies, rarament sentim res de positiu sobre ells. La famosa llei de l’embut que apliquem sovint els humans, ha fet la resta: descrèdit global. Cap llicenciat en economia o empresarials aporta idees per fer una societat més justa, però exigim als polítics que la treguin del barret.

ACORDS EN DESACORD

En alguna vila els grups municipals s’han repartit la legislatura: un cap de llista serà alcalde els primers dos anys i el d’un altre partit els dos últims.

Jo ho trobo ben extravagant. Si algú opta a la alcaldia vull suposar que té un projecte de ciutat. Si els programes de dos partits no tenen prou en comú com per fer un pacte de govern convencional, a què treu cap partir-se la legislatura? Realment una població pot anar dos anys amb un programa i dos anys més amb un altre de diferent?

LA LLISTA MÉS VOTADA

A l’altre extrem d’això, hi ha qui vol que governi la llista més votada, sense tenir en compte res més. Al Twitter hi havia una piulada que criticava que dos partits amb 4 i 2 regidors respectivament, pactin per superar “la llista més votada”, que resulta que també té 4 regidors.

Trobo que això és passar-se: si dos partits han empatat a regidors, és perfectament lícit desfer l’empat amb pactes de govern, sempre que aquests no desdibuixin els paràmetres del seus programes.

Aquesta actitud extrema envers “la llista més votada”, no té en compte que a les eleccions no només decidim qui serà alcalde o president. Potser en parlaré en un proper escrit. Fins llavors, deixaré que les persones que viuen a cada poble o ciutat, diguin (sempre amb seny i coneixement de causa) si els pactes signats al seu municipi són lícits o no.

CARTA OBERTA A FELIP PUIG

Sr. Felip Puig

Les seves declaracions sobre l’actuació dels mossos d’esquadra contra els “indignats” no em semblen gens encertades. Com a cap de les forces de seguretat de Catalunya, no està bé que obviï la legalitat més elemental.

La funció de la policia és detenir qui infringeixi la llei i posar-lo a disposició de la justícia.  Si, en una situació de perill, els mossos són agredits, poden defensar-se (només faltaria) i poden detenir els agressors. Però de cap de les maneres no poden, protegits com van amb escut i altres elements, atonyinar persones desarmades i ajagudes a terra.

Colpejar una persona ja abatuda és una baixesa que prové de la por o l’ensurt convertits en ràbia. La policia, que té la obligació de detenir tot aquell que cedeixi als instints de venjar-se, no pot cedir a aquests mateixos instints.

Si les forces de l’ordre no saben controlar la seva por i el seu instint de revenja, la democràcia no serà possible.

De fet, si tots plegats no superem els nostres instints més agressius, mai no aconseguirem viure en un estat de dret.

SANT JORDI 2011

La senyora Olga Sánchez, de Mollet del Vallès, potser en fa un gra massa. Pel seu escrit del 29 d'abril, gairebé sembla com si els partits polítics haguéssim fet fora de la rambla, insidiosament, els llibreters. Com haurà pogut llegir al mateix Contrapunt on va sortir el seu article, el dia 23 d’abril d’enguany, aprimera hora, plovia. Per això els llibreters van traslladar-se al Mercat Vell. Els floristes van preferir quedar-se a la rambla.

Els partits polítics hi som sempre, per Sant Jordi (tant si hi ha eleccions com si no n’hi ha), i no hi fem cap nosa. Al contrari: hi ha persones que troben un alicient en veure si regalem alguna cosa. Contribuïm amb iniciatives que ens facin visibles i que alhora ajudin a guarnir la festa. Aquest any, sobre tot, si no hagués estat per les carpes dels partits polítics, la rambla hauria estat encara més buida i menys animada.

Per a mi Sant Jordi és la millor festa de l’any, i sé que no soc la única que ho sent d’aquesta manera. I Sant Jordi consisteix a veure, admirar i comprar, llibres i roses. Si passen els timbalers fent vibrar l’aire amb el seu ritme, fantàstic, si no, tant és. No ens ha calgut mai ni contacontes ni concursos perquè, comprar llibres amb descompte i roses més cares que mai, ja ens fa tocar el cel amb els dits.

Si a vostè no li passa igual, és que Sant Jordi no li agrada tant com a mi. No passa res. Segurament gaudirà més que jo del Nadal o la Festa Major. Però no em toqui Sant Jordi, si us plau.

SANT JORDI 2011

CATALUNYA

S’acosten les eleccions municipals. Els partits polítics hem començat a plantar la paradeta al centre de Mollet. Hi ha persones que passen indiferents; altres passegen i accepten les coses que oferim; n’hi ha que surten expressament a veure si regalem una flor, uns globus o caramels. De tant en tant, algú s’atura a fer-la petar i expressar les seves opinions.

Aquest cap de setmana, un home, vell sindicalista i activista d’esquerres convençut, em comentava que li semblava bé allò de “Catalunya és una nació”. Pels seus raonaments posteriors em va semblar que per a ell era només una frase bonica, però buida de contingut. Per descomptat, descartava la idea de la independència. Es sentia foraster: parlava sempre de “nosotros” quan es referia als espanyols contraposat a catalans. En un moment determinat, li vaig preguntar com és que, si feia tants anys que vivia a Catalunya, no parlava la nostra llengua. Em va dir que no la parlava perquè anys enrere, el president Jordi Pujol havia imposat el català per la força.

Em vaig guardar el pensament més àcid. Per una llei que no li havia agradat, rebutjava la llengua que portem al cor els seus conciutadans? Quin argument més pobre i quin poc amor a la terra que l’ha acollit tots aquests anys!

Li vaig respondre, només, que allò que deia no era cert; que, si realment algú hagués imposat el català, a Mollet no hi hauria tanta  gent que no el parla, gent que ni tant sols l’entén gaire bé. I parlo de persones que han viscut més anys aquí que al lloc on van néixer.

Això em preocupa. A quin país s’integraran els nous immigrants si a molts barris Catalunya és només un nom i resulta difícil trobar-hi algun rastre de sentiment, tarannà o identitat catalana? 

Si “Catalunya és una nació” té algun significat, si volem que els nouvinguts esdevinguin catalans, si volem una societat cohesionada, tenim molta feina a fer. No podem esperar que tot surti bé per art de màgia. No ens podem conformar que només facin la viuviu i, com a gran èxit, aprenguin català a l'escola.

A més, els futurs catalans necessitaran eines i ajut per arribar a ser-ho. No ho podem deixar tot en les seves mans. Nosaltres hem de fer la nostra part.

SOM UNA NACIÓ

Ahir, 1-05-2011, vaig tenir una conversa amb un vianant, a la Rbla. Fivaller de Mollet del Vallès, que m'ha fet recordar una carta que vaig dirigir a El Periódico fa tres anys, en resposta a un escrit que hi havia llegit.

Aquesta carta continua sent tant vigent, que m'he decidit a fer-la pública al meu bloc.

Sr. Tordera

En el seu escrit del 10 de maig (2008) vostè parla de nacionalisme i patriotisme, i sento la necessitat, fins i tot la obligació, de fer-li algunes reflexions.

Abans de començar vull aclarir que soc néta d’immigrants. Els meus avis materns eren d’Almeria. Vaig créixer, convençuda que era espanyola, en una família que se sentia còmoda amb Franco. Vaig descobrir que soc catalana a còpia de topar de nassos amb la realitat.

Tinc ben presents dues dites castellanes que li havia sentit a la meva àvia. Una era: “allá donde fueres haz lo que vieres”, i l’altra: “no hay mayor desprecio que no hacer aprecio”. Això, vol dir:

1.- Si vas a una altra terra, integrat. És a dir, aprèn la llengua i els costums d’aquell lloc.

2.- No mostrar cap interès per la llengua i la manera de fer d’un poble, és menysprear olímpicament aquella gent.

Bona part de la immigració espanyola del segle XX es va instal·lar a Catalunya sense saber ni on arribaven. Des de petits els havien venut que allò era Espanya i prou, igual que els havien convençut que els Reis d’Orient els portaven joguines un cop l’any. Alguns es van adonar que aquest país no era igual que el lloc d’on venien, i van obrar amb sensibilitat. Altres no van saber o no van poder descobrir-ho, o no els va importar.

Si ara hi ha persones nascudes a Catalunya que tenen una llengua i identitat cultural diferents, és el resultat dels greuges que els catalans hem sofert, i defensar que la situació es perpetuï és afegir més indiferència (menyspreu) cap a la cultura catalana.

El patriotisme és com la febre: si apareix, alguna cosa ho ha provocat. El detonant d’aquesta febre patriòtica pot ser endogen (d’origen intern) o exogen (provocat per una acció externa).

Quan una nació és agredida, sigui de manera cruenta o incruenta, puja el nivell de patriotisme (detonant exogen). Quan una nació vol ocupar territoris d’altres nacions, també puja la febre (detonant endogen) provocada pels propis desitjos dels habitants de la nació, o dels seus governants. Però aquesta segona febre no és nacionalisme.

En el nacionalisme no hi ha cap mal, és completament innocu i pacífic. És com un bon gos: si et mossega, és que t’has passat tres pobles. El mal del món no són els nacionalismes, sinó els imperialismes: la mania d’ampliar el territori ocupant altres països.

Entre la posició de Catalunya i la d’Espanya hi ha una gran diferència. Els catalans defensem que la nostra llengua, les nostres lleis i tradicions sobrevisquin al territori on es van originar. Totes les nacions són legítimes. La nació catalana existeix, i ningú no té dret a demanar-li que s’avingui a desaparèixer.  Els espanyols (o una part, si més no) volen que la cultura, les lleis i la llengua espanyola ocupin Catalunya, i això no és just. I tampoc no és nacionalisme. La diferència, senyor Tordera, és que els catalans som nacionalistes i els espanyols, imperialistes.

Tan difícil és aprendre la llengua pròpia del país on vius? És un sacrifici tan enorme conèixer les tradicions, sentir curiositat pels costums locals i incorporar-los a la teva vida? La mateixa gent que viatja hores i hores en un avió per conèixer altres cultures, no pot aprendre res de la cultura que té cada dia al seu voltant?

Podria dir-li moltes més coses, però no el vull cansar. Si mai en té ganes, jo estic oberta al diàleg, sigui via correu electrònic, o en persona, tot prenent un cafè.

Salutacions ben cordials.

Fins aquí l’escrit de fa 3 anys. Avui, al maig de l’any 2011, només hi vull afegir una cosa: Visca Catalunya lliure.