Narrativa

EL  RECINTE

El cel és estelat i sense lluna. Abans d’avançar, espero que els ulls s’acostumin a la fosca. Estic una mica neguitosa, però no penso permetre que ho notin.

La tanca sembla que remarca innecessàriament els límits del recinte. A dins, la vegetació és un xic més frondosa i —diuen— menys propensa a la floració. De dia presenta tons més foscos, i té un no sé què pertorbador. Això, segurament, devia iniciar les enraonies del poble, fa cent o cent cinquanta anys.

No em convé romancejar o pensaran que estic espantada.

El portell s’obre amb facilitat. Faig tres o quatre passes cap a dins i m’aturo. El silenci sembla poc natural. Resulta inquietant.

Allò de “a veure qui aguanta deu minuts al bosquet del turó” ha estat idea meva i, ves per on, he tret el llumí sense cap. Haig d’entrar la primera. Si ara em faig enrere, faré un ridícul espantós. M’obligo a fer unes quantes passes, agudament conscient dels meus moviments, i torno a aturar-me.

Sento una presència ominosa. Només això: ni moviments ni sorolls estranys, únicament una sensació clara i difícil de justificar. Em repeteixo que tot ho fa la meva imaginació, però el meu cos s’encarcara, mentre clavo la vista a la negror que tinc al davant.

Miro enrere. Ja no veig sinó fulles i branques, per tant puc quedar-me aquí fins que passin els deu minuts. Estic envoltada de tenebra, però diria que, en algun lloc entre els arbustos, em sotja alguna cosa. És una sensació forta, però no trobo res concret en què basar-la. Paro l’orella i no puc esbrinar si això que escolto és el vent o un panteix estrany. No recordo quan s’ha acabat el silenci.

Em costa respirar i tinc l’estómac escanyat en un nus. Maleït sia l’orgull i l’estúpida aposta que m’han dut fins aquí. Cada branca que es mou, cada remor de la nit, em talla l’alè. Soc incapaç de moure’m.

De sobte, un so estrident trenca la quietud. Faig un bot i surto disparada, saltant matolls i pedres, amb un pànic cec. Quan m’aturo per falta d’alè, amb l’ensurt esbravat per la cursa, m’adono que m’he endinsat més encara en aquest indret. Les branques oscil·len aquí i allà, sense que jo senti ni un bri de vent en el rostre. Entre les fulles veig una claror de llum elèctric i m’adono que el soroll ha estat el d’un timbre. Tan de pressa com m’ho permet la manca d’aire, vaig cap allà. Al meu entorn, presencies ominoses i intangibles proven d’encerclar-me.

La llum ve de l’interior d’una casa que té la porta entreoberta. No tinc temps de preguntar-me què hi fa, allà, aquest edifici: darrera meu les distàncies s’escurcen. Esfereïda, corro a no poder més, amb la impressió clara d’alguna cosa que m’encalça i, al moment que la sento a poc més d’un pam de la meva esquena, travesso el porxo d’un salt, em precipito a dins i tanco la porta d’una revolada.

Repenjo l’esquena contra la porta, amb el cor a punt d’esclatar. Em trobo en una sala acollidora: cadires al voltant d’una taula, coberta amb un tapet ratat i un gerro de flors pansides; un moble amb molts llibres i alguns adorns de ceràmica; un sofà d’aspecte còmode i atrotinat; una làmpada de peu amb la pantalla tacada d’humitat, que emet una llum càlida. Em sento a recer. Aquí no entraran els éssers invisibles i aterridors que em perseguien. Ho sé, com he sabut abans que em sotjaven i que estava en perill.

Dic: “bona nit", però no arriba cap resposta. No sento veus, ni remor a la cuina, ni cap dels sons casolans que em feia esperar el llum encès. És ben estrany. Travesso el menjador per enfilar el passadís, tot engegant un: “perdonin, que hi ha algú?”. Ningú no contesta.

La casa és petita: la sala menjador, la cuina, dues habitacions i el bany. Els pocs mobles ocupen gairebé tot l’espai disponible. Tot és de l’any de la picor, els interruptors són de palometa. Segur que els devien fabricar al segle XIX.  

No hi ha ningú enlloc, però al menjador i a la cuina els llums són oberts, per tant els amos de la casa no trigaran. Sec en una cadira. Els minuts s’escolen amb una lentitud insuportable, però no tinc intenció de sortir d’aquí fins que sigui ben de dia. Em vaig a rentar la cara i les mans i bec aigua. És bona, i gèlida, com si la casa es proveís d’una deu pròpia, d’aquelles que neixen d’un punt ben pregon de la terra.

Torno al menjador i repasso lentament els lloms dels llibres, arrenglerats a la llibreria, des del terra fins al sostre. Els prestatges de fusta, escrupolosament nets, conviden a treure i consultar els exemplars que contenen. N’hi ha de literatura, d’assaig, també llibres d’estudi i de consulta.

Trio un petit volum que porta el títol de “Psicologia del canvi” i vaig a seure al sofà. Al primer moment em sembla massa tou, però, un cop encerto la postura, m’hi trobo tan còmoda com si m’hagués reclòs en un capoll de seda. Tanco els ulls un moment.

No crec que hagi arribat a adormir-me, però no ho podria assegurar. Només sé que un desassossec em torna a la realitat. Miro al voltant, inquieta. Les ombres que es projecten a la llibreria i a terra abans eren tranquil·litzadores, però ara alguna cosa ha canviat. La llum és més intensa i em molesta; els plecs de la cortina tenen un caient estrany. Em poso dreta ràpidament. La sala ja no és acollidora: m’espanta. Em pregunto qui pot viure en aquesta casa, enmig d’aquell indret horrible. Com és que m’hi he sentit segura un sol moment? El to groguenc que emet el llum de peu em repèl i la vitrina ha perdut aquell aire familiar. Tot d’una ho veig clar: dels mobles, dels racons de la casa, avança cap a mi una amenaça imminent.

Estic perduda, per fugir em cal tornar a enfrontar-me amb l’horror de fora. I si encara m’esperen? I si no aconsegueixo arribar a la tanca? Dubto durant uns segons inacabables, però allà dins no tinc on amagar-me, és palpable que una essència malsana posseeix l’edifici fins als fonaments. Tinc més opcions a l’espai obert. Unes poques restes de valor i un doll de desesperació en porten fins al porxo i, en contemplar el bosc, em sorprenc. El perill ha passat, no hi ha res d’aterridor, al defora. Tanco la porta darrera meu, em sento alleugerida. Tot caminant somric. Al meu voltant tot està en ordre i amb això n’hi ha prou. En aquest moment prefereixo no saber res més.

Entre les altes herbes albiro la reixa. Ja hi soc! Gairebé he arrencat a córrer d’alegria, per sort ho he vist a temps. M’he quedat glaçada, darrera d’un arbre. Aquelles figures no poden ser les dels meus amics. Protegida per l’ombra els observo: els seus moviments, les veus que m’arriben, tenen una qualitat maligna. Astorada, contemplo el paisatge enllà dels límits: la vegetació és menys vigorosa, malaltissa. Tot té un caire abominable. De tant en tant, una de les siluetes humanes s’atansa a observar el recinte i un calfred em corre de dalt a baix.

D’improvís una d’elles travessa la porta i camina cap a on soc. El pànic em deixa petrificada, mentre la forma humana arriba tan a prop meu que puc tastar l’aura malèvola que l’envolta. Per sort no em descobreix. Els altres la criden i fa mitja volta.

Darrera meu la fosca es va omplint de presències intangibles. Comprenc que defensaran el territori contra els intrusos, que ja no estic sola. Tot i que no puc parlar amb elles, em fan costat, i em tranquil·litzen quan m’adono que no veig el meu propi cos.

M’ensenyen les primeres paraules de la seva llengua. La parla de les criatures de la nit. Ja començo a veure-les, a veure’ns: delicades transparències sobre el fons gerd i amable de l’únic racó de món que podem habitar.