SANT JORDI 2011

La senyora Olga Sánchez, de Mollet del Vallès, potser en fa un gra massa. Pel seu escrit del 29 d'abril, gairebé sembla com si els partits polítics haguéssim fet fora de la rambla, insidiosament, els llibreters. Com haurà pogut llegir al mateix Contrapunt on va sortir el seu article, el dia 23 d’abril d’enguany, aprimera hora, plovia. Per això els llibreters van traslladar-se al Mercat Vell. Els floristes van preferir quedar-se a la rambla.

Els partits polítics hi som sempre, per Sant Jordi (tant si hi ha eleccions com si no n’hi ha), i no hi fem cap nosa. Al contrari: hi ha persones que troben un alicient en veure si regalem alguna cosa. Contribuïm amb iniciatives que ens facin visibles i que alhora ajudin a guarnir la festa. Aquest any, sobre tot, si no hagués estat per les carpes dels partits polítics, la rambla hauria estat encara més buida i menys animada.

Per a mi Sant Jordi és la millor festa de l’any, i sé que no soc la única que ho sent d’aquesta manera. I Sant Jordi consisteix a veure, admirar i comprar, llibres i roses. Si passen els timbalers fent vibrar l’aire amb el seu ritme, fantàstic, si no, tant és. No ens ha calgut mai ni contacontes ni concursos perquè, comprar llibres amb descompte i roses més cares que mai, ja ens fa tocar el cel amb els dits.

Si a vostè no li passa igual, és que Sant Jordi no li agrada tant com a mi. No passa res. Segurament gaudirà més que jo del Nadal o la Festa Major. Però no em toqui Sant Jordi, si us plau.

SANT JORDI 2011

CATALUNYA

S’acosten les eleccions municipals. Els partits polítics hem començat a plantar la paradeta al centre de Mollet. Hi ha persones que passen indiferents; altres passegen i accepten les coses que oferim; n’hi ha que surten expressament a veure si regalem una flor, uns globus o caramels. De tant en tant, algú s’atura a fer-la petar i expressar les seves opinions.

Aquest cap de setmana, un home, vell sindicalista i activista d’esquerres convençut, em comentava que li semblava bé allò de “Catalunya és una nació”. Pels seus raonaments posteriors em va semblar que per a ell era només una frase bonica, però buida de contingut. Per descomptat, descartava la idea de la independència. Es sentia foraster: parlava sempre de “nosotros” quan es referia als espanyols contraposat a catalans. En un moment determinat, li vaig preguntar com és que, si feia tants anys que vivia a Catalunya, no parlava la nostra llengua. Em va dir que no la parlava perquè anys enrere, el president Jordi Pujol havia imposat el català per la força.

Em vaig guardar el pensament més àcid. Per una llei que no li havia agradat, rebutjava la llengua que portem al cor els seus conciutadans? Quin argument més pobre i quin poc amor a la terra que l’ha acollit tots aquests anys!

Li vaig respondre, només, que allò que deia no era cert; que, si realment algú hagués imposat el català, a Mollet no hi hauria tanta  gent que no el parla, gent que ni tant sols l’entén gaire bé. I parlo de persones que han viscut més anys aquí que al lloc on van néixer.

Això em preocupa. A quin país s’integraran els nous immigrants si a molts barris Catalunya és només un nom i resulta difícil trobar-hi algun rastre de sentiment, tarannà o identitat catalana? 

Si “Catalunya és una nació” té algun significat, si volem que els nouvinguts esdevinguin catalans, si volem una societat cohesionada, tenim molta feina a fer. No podem esperar que tot surti bé per art de màgia. No ens podem conformar que només facin la viuviu i, com a gran èxit, aprenguin català a l'escola.

A més, els futurs catalans necessitaran eines i ajut per arribar a ser-ho. No ho podem deixar tot en les seves mans. Nosaltres hem de fer la nostra part.

SOM UNA NACIÓ