JUSTÍCIA  SOCIAL

Fa dies vaig signar on line, a favor de la  vaga general del 29 de març, però sé aquesta vaga és tan útil com menjar brou amb la forquilla. El neoliberalisme que colpeja Europa, es quedarà tan ample. Llàstima que els sindicats (com alguns empresaris) treballin amb eines de fa un segle.

La reforma laboral engaltarà el cop de gràcia a la nostra economia. Em sap greu pels aturats presents i futurs; pels empresaris que saben d’on els cauen les virolles; fins i tot per aquells que (egoistes fins a l’estupidesa) es freguen les mans amb la contenció salarial. Hauria preferit que aprenguessin la lliçó de manera menys traumàtica.

No és cap casualitat que França, amb un salari mínim de 1000 € al mes, i Alemanya, que el té de 1300 € (el doble que Espanya), siguin països més pròspers. La producció en sèrie va canviar el paradigma econòmic. Ara el negoci és vendre grans quantitats de productes amb un cost molt més reduït que abans de la revolució industrial. Per a la majoria de les empreses, el seu mercat potencial no el forma només un grapats de milionaris, sinó tota la societat. I la societat està formada majoritàriament per treballadors de base. Si aquests no tenen poder adquisitiu, al mercat no hi ha poder adquisitiu.

Però el poder adquisitiu de la classe treballadora es va fonent, i no només per la manipulació sistemàtica de l’IPC. Cal corregir la tendència, o anirem de crisi en crisi fins a la propera revolució.

Si no hi posem seny, el capitalisme s’ensorrarà pel mateix motiu que el comunisme soviètic: per l’egoisme suïcida dels que tenen la paella pel mànec.

La justícia social ja no és només qüestió de solidaritat, sinó també de supervivència.

JUSTÍCIA  SOCIAL

ESPOLI  FISCAL

Divendres, dia 16 de març, llegeixo al diari que el PSC nega l’espoli fiscal de Catalunya.

El càlcul fet per ERC des de fa anys, utilitza el sistema del flux monetari, (el que l’utilitzen la majoria de països perquè és clar i objectiu) i constata un dèficit fiscal del 7 i el 11,4% sobre el PIB anual[1].

Els socialistes hi contraposen un càlcul fet pel sistema d’aplicació del benefici, que els dona un dèficit del 0,4%. És a dir inexistent. No diuen, però, que aquest segon sistema no s’usa en països d’intencions netes, perquè obliga a fer una sèrie de correccions purament subjectives.

Com a exemple: l’estat espanyol considera que la construcció a Madrid del “Teatro Nacional”, és una inversió que beneficia a tot el territori de l’estat i, per tant, apliquen un percentatge a cada CCAA. En el sistema del flux monetari, és una infraestructura de la CA de Madrid, no només pel gaudi directe del teatre sinó per què promou l’ús de restaurants i hotels de la ciutat de Madrid.

Que l’estat es dediqui a robar-nos és vergonyós. Que li facin costat persones que viuen a Catalunya, ja és patètic, esperpèntic, propi d’una pel·lícula de Woody Allen.

I no els critico perquè no es preocupin per la seva butxaca, sinó perquè volen fer-nos creure que estimen Catalunya quan, el país que tenen al cor, és un altre.

M. Dolors Navarro i Sànchez

---

[1] Podeu consultar el llibre: L’Espoli Fiscal: una asfíxia premeditada. Autors: Jordi Pons (Professor d’economia aplicada) i Ramon Tremosa (professor de teoria econòmica). Editorial 3i4, Col. Euram. ISBN 84-7502-718-0                    .