Carta oberta a Quim Arrufat

Benvolgut Sr. Arrufat, em sap greu que la CUP no es presenti a les eleccions del 20-D i encara més que els seus seguidors no votin o ho facin en clau espanyola. Catalunya continua sotmesa a les lleis de Madrid i l’escó que no ocupi un independentista català, l’ocuparà un unionista. Com que no tenim una bola de vidre per veure el futur i cal treballar en tots els fronts.

Veig en la CUP un error que comparteix (no s’ofengui) amb els partits de dretes: tendeixen a creure que l’esquerra (o la dreta) espanyola els és més afí que la gent de la seva pròpia nació. Ja passava fa un segle, i vam quedar ben decebuts dels republicans espanyols.

Votar Podemos, és deixar les regnes en mans de qui vol que la relació de Catalunya amb Espanya no canviï. Parlen de referèndum, però saben que la majoria dels espanyols ni tant sols volen una millora de les autonomies, i menys encara de la nostra. I, si no ho saben, és que són uns il·lusos que no podran complir les promeses.

Aquí al blog, a dalt a la dreta, hi trobareu l’enllaç a un llibre gratuït. Inclou un resum de les relacions entre Catalunya i Espanya des de fa segles. Només cal llegir-se els darrers 200 anys (unes poques planes) per no creure en cants de sirenes.

Us demano que sigueu tant exigents amb Espanya com ho sou amb la dreta catalana. Si no, no ens en sortirem.

Debilitar el Procés

El llarg procés de negociació entre Junts pel Sí i CUP, ha provocat comentaris de tota mena.  Uns s’enfaden amb l’extrema esquerra, altres amb els convergents, alguns fins i tot critiquen que ERC mantingui el pacte que va signar per al 27-S (com si un acord com aquest admetés canvis d’opinió tot just en començar la feina) i una gran majoria opina que el retard en la elecció del president de Catalunya debilita el procés perquè molts perdran la il·lusió.

Puntualitzem. Hi ha quatre classes d’independentistes:

1.      Els independentistes de sempre, que fa dècades que mantenen la il·lusió d’una Catalunya independent. Alguns han mort de vells, tot esperant, i no han defallit mai.

2.      Els nous independentistes, que no hi havien pensat o ho descartaven per impossible i, ara que hi ha massa crítica per aconseguir-ho, han encès les atxes. No crec que s’arronsin per uns quants obstacles.

3.      Hi ha els independentistes de pa sucat amb oli. No són independentistes de debò, sinó gent que es deixa arrossegar per la dinàmica del moment, com fulles seques que dormen a terra, fins que el vent les arrossega en qualsevol direcció.

El procés pot patir entrebancs. Per exemple, que citin a declarar el senyor Mas per al judici del 3% i Madrid ho aprofiti per escampar arreu del món que el procés és una cortina de fum per ocultar la corrupció. Però ni això seria un contratemps insalvable.

Els únics que podem debilitar el procés som els ciutadans. La independència l’ha d’aconseguir la ciutadania en ple, els polítics només poden fer les gestions, els tràmits. Mentre nosaltres no defallim, mentre no canviem de rumb ni d’objectiu, el procés tindrà força.

Només cal:

1.    Que sapiguem que la independència és una fita puntual en la història d’una nació i que, quan arriba el moment, això ha de passar al davant de tot.

2.    Que no cedim en cap moment. No es tracta de fer manifestacions cada setmana, sinó de recordar on som, cap a on anem, i votar en conseqüència. Ben segur que tots els partits polítics procuraran actuar de manera que no perdin vots. Aquest és el mecanisme de control que ens atorga la democràcia.

Podem enfadar-nos, podem patir un moment de desànim. No hi fa res, si no permetem que s’instal·li com una actitud permanent.

Els propers mesos veurem qui és independentista de debò i qui és fullaraca que arrossega el vent.

Entre CUP i CDC

Mentre uns critiquen els polítics perquè “no es posen d’acord”, altres no volen Artur Mas i la resta blasmen de la intransigència de la CUP. Potser convenen algunes reflexions.

Als de la CUP - Posar condicions massa estrictes per davant del pacte per la independència, no té gaire sentit. La justícia social va fugir del món fa milers d’anys (així que els pobles es van fer sedentaris i va fer possible acumular riquesa). Cap revolució ha aconseguit acabar definitivament amb la tendència a que uns visquin com a reis i altres, amb sort, facin una vida d’estricta supervivència. El problema es un defecte inherent a la espècie humana que ara no entraré a detallar. Assolir la justícia social es un treball de Sísif i caldrà estar sempre amatent per no perdre el tram guanyat mentre ens esforcem per millorar. 

La independència, en canvi, s’aconsegueix en un termini relativament curt: fa tres anys que ens hi hem posat seriosament i som a la meitat del camí. Amb La independència no s’hi pot anar amb mitges tintes. O es vol o no es vol. Fins fa ben poc, per aconseguir-la, hauria calgut una guerra. Avui la podem aconseguir per la via pacífica. Puc suportat un parell d’anys més de govern de dretes (fins i tot amb la sospita del 3%), sempre que les persones que redactin la constitució catalana es triïn amb encert. És aquí on cal posar l’accent. La justícia social i la prosperitat del país no s’aconseguirà en dos o tres anys, la independència sí. I en una Catalunya lliure, serà més fàcil fer lleis justes. Com a mínim no ens les tombaran des de Madrid. Primer construïm la casa, després ja l’escombrarem.

A CDC  - Si us plau, llegiu també el paràgraf anterior i recordeu que els anhels de tota la nació, han de passar per davant dels interessos d’un partit. Comprenc que el senyor Mas vulgui dirigir personalment la resta del procés, sigui per prestigi personal o per interessos del partit, però els independentistes ja hem esperat massa temps que es mogués CIU (hi ha persones que han mort esperant la somniada independència de Catalunya). He de recordar als votants convergents que, bona part dels vots de Junts pel Sí, s’han recollit no per Mas, sinó malgrat ell. Al capdavall, tant al partit com al senyor Mas els convé més passar a la història com  els iniciadors del procés d’independència que com el traïdors o els talossos que s’ho van carregar tot per ambició partidista.

Algú haurà de cedir. Que no hagi de ser tot el poble català.

 

FELIP VI I LA INDEPENDÈNCIA

Agraeixo a Felipe VI d’Espanya que hagi demanat que “ningú construeixi murs amb els sentiments”. 

Com que els espanyols que viuen a Catalunya, fa temps que branden el “em sento tan espanyol com català”, per decantar-se per la permanència a l’estat, jo els volia suggerir que, si realment se senten com diuen, s’abstinguin (perdó, volia dir que votessin en blanc, no pas que deixin de votar) en les votacions per la independència donat que, guanyi qui guanyi, ells estaran còmodes igualment. Per lògica, suposo que els és igual que les lleis vinguin de Barcelona o de Madrid.

Però Felip VI ha anat un pas més enllà i, seguint la seva proposta, demano als nostres espanyols: aparqueu els sentiments. Catalunya és una nació i, com totes les nacions del món, té dret a ser mestressa del seu destí i governar-se per si mateixa. Per tant, us demano que voteu a favor de la independència i no aixequeu a Catalunya murs de sentiments.

Gràcies, senyor Dom Felipe VI. Gràcies, conciutadans semi o totalment espanyols.


                                          *   *   *