dissabte, 30 d’abril del 2011

Ahir, 1-05-2011, vaig tenir una conversa amb un vianant, a la Rbla. Fivaller de Mollet del Vallès, que m'ha fet recordar una carta que vaig dirigir a El Periódico fa tres anys, en resposta a un escrit que hi havia llegit.
Aquesta carta continua sent tant vigent, que m'he decidit a fer-la pública al meu bloc.

Sr. Tordera
En el seu escrit del 10 de maig (2008) vostè parla de nacionalisme i patriotisme, i sento la necessitat, fins i tot la obligació, de fer-li algunes reflexions.
Abans de començar vull aclarir que soc néta d’immigrants. Els meus avis materns eren d’Almeria. Vaig créixer, convençuda que era espanyola, en una família que se sentia còmoda amb Franco. Vaig descobrir que soc catalana a còpia de topar de nassos amb la realitat.
Tinc ben presents dues dites castellanes que li havia sentit a la meva àvia. Una era: “allá donde fueres haz lo que vieres”, i l’altra: “no hay mayor desprecio que no hacer aprecio”. Això, vol dir:
1.- Si vas a una altra terra, integrat. És a dir, aprèn la llengua i els costums d’aquell lloc.
2.- No mostrar cap interès per la llengua i la manera de fer d’un poble, és menysprear olímpicament aquella gent.
Bona part de la immigració espanyola del segle XX es va instal·lar a Catalunya sense saber ni on arribaven. Des de petits els havien venut que allò era Espanya i prou, igual que els havien convençut que els Reis d’Orient els portaven joguines un cop l’any. Alguns es van adonar que aquest país no era igual que el lloc d’on venien, i van obrar amb sensibilitat. Altres no van saber o no van poder descobrir-ho, o no els va importar.
Si ara hi ha persones nascudes a Catalunya que tenen una llengua i identitat cultural diferents, és el resultat dels greuges que els catalans hem sofert, i defensar que la situació es perpetuï és afegir més indiferència (menyspreu) cap a la cultura catalana.
El patriotisme és com la febre: si apareix, alguna cosa ho ha provocat. El detonant d’aquesta febre patriòtica pot ser endogen (d’origen intern) o exogen (provocat per una acció externa).
Quan una nació és agredida, sigui de manera cruenta o incruenta, puja el nivell de patriotisme (detonant exogen). Quan una nació vol ocupar territoris d’altres nacions, també puja la febre (detonant endogen) provocada pels propis desitjos dels habitants de la nació, o dels seus governants. Però aquesta segona febre no és nacionalisme.
En el nacionalisme no hi ha cap mal, és completament innocu i pacífic. És com un bon gos: si et mossega, és que t’has passat tres pobles. El mal del món no són els nacionalismes, sinó els imperialismes: la mania d’ampliar el territori ocupant altres països.
Entre la posició de Catalunya i la d’Espanya hi ha una gran diferència. Els catalans defensem que la nostra llengua, les nostres lleis i tradicions sobrevisquin al territori on es van originar. Totes les nacions són legítimes. La nació catalana existeix, i ningú no té dret a demanar-li que s’avingui a desaparèixer.  Els espanyols (o una part, si més no) volen que la cultura, les lleis i la llengua espanyola ocupin Catalunya, i això no és just. I tampoc no és nacionalisme. La diferència, senyor Tordera, és que els catalans som nacionalistes i els espanyols, imperialistes.
Tan difícil és aprendre la llengua pròpia del país on vius? És un sacrifici tan enorme conèixer les tradicions, sentir curiositat pels costums locals i incorporar-los a la teva vida? La mateixa gent que viatja hores i hores en un avió per conèixer altres cultures, no pot aprendre res de la cultura que té cada dia al seu voltant?
Podria dir-li moltes més coses, però no el vull cansar. Si mai en té ganes, jo estic oberta al diàleg, sigui via correu electrònic, o en persona, tot prenent un cafè.
Salutacions ben cordials.
Fins aquí l’escrit de fa 3 anys. Avui, al maig de l’any 2011, només hi vull afegir una cosa: Visca Catalunya lliure.